EUROVEGAS: LAS VEGAS, EL CAMÍ CAP A L'EXTINCIÓ DELS DRETS LABORALS

Tot seguit reproduïm dos articles, Las Vegas: el camí cap a l'extinció dels drets laborals i La croada d'Adelson contra les treballadores organitzades, ambdós publicats al suplement "Salvem el Delta del Llobregat - Aturem Eurovegas" d'aquest passat mes de Juliol, que ens permetrà fer-nos una idea de com Sheldon Adelson entén les relacions laborals dins de les seves empreses, model que pretendria instaurar al complexe hoteler i de joc d'Eurovegas.

UN MODEL BASAT EN LA PREPONDERÀNCIA DELS INTERESSOS EMPRESARIALS

Las Vegas: el camí cap a l’extinció dels drets laborals

// Iban Ek i Aina Gallego

Durant els anys 60 i 70, als Estats Units, la major part dels llocs de treball eren al sector industrial i estaven lligats a sindicats, que eren forts i donaven seguretat a les persones treballadores mitjançant assegurances de salut, condicions laborals, drets adquirits, vacances i defensa legal. Ser una persona sindicada volia dir ser respectada al teu lloc de treball. Per exemple, les feines a la industria càrnia eren molt ben valorades perquè gaudien d’unes condicions de treball molt bones. Actualment, però, és una de les ocupacions més perilloses i precàries. I ha anat succeint el mateix a tots els àmbits laborals, especialment al sector dels serveis. La prioritat és reduir costos laborals i acabar amb els drets dels sindicats.

Jason Wallet, coordinador del Mission Cultural Center de San Francisco, ens parla d’aquest canvi: “Ha baixat enormement la quantitat de feines sindicades i, en conseqüència, ha augmentat la precarietat laboral. Només els sectors de l’educació, la salut i alguns altres com els ports de mercaderies han mantingut una aposta sindical per defensar els seus drets. Avui dia, només un 15% de la població activa té aquesta seguretat laboral; què passa amb l’altre 85%?”.

Als anys 70, Las Vegas era gairebé l’únic lloc on hi havia casinos i les persones que hi treballaven tenien bones condicions laborals. Posteriorment, va emergir una altra ciutat amb el mateix model, Atlantic City, i després, les reserves indígenes van començar a poder crear casinos; això va trencar el monopoli. Las Vegas va canviar de model laboral. “La feina, en aquests llocs, significa no tenir cobertura mèdica ni un horari fix ni unes hores garantides a la setmana ni un salari mínim establert. Et truquen el mateix dia per dir-te si tindràs feina. Això fa que no puguis organitzar-te els horaris ni buscar una altra feina per complementar el sou i requereix una disponibilitat permanent, ja que, si un dia rebutges la feina que t’ofereixen, potser no et tornen a trucar mai mes. La majoria dels treballadors són de la comunitat Llatina”, continua explicant. Quan li preguntem sobre la quantitat de feina que hi ha a Las Vegas, on sempre es veuen anuncis de 10.000 nous llocs de treball només en aquesta àrea, ens diu: “Mai arriben a ser el nombre de llocs anunciats. Els que hi ha són sota les condicions que estem parlant. Suposo que, a Europa, ara, arran de l’atur creixent, les persones estan disposades a acceptar qualsevol feina, però, realment, algú considera aquesta mena d’esclavitud moderna i de precarietat com una ocupació? Jo no ho crec. Als EUA, ja comença a ser normal; espero que no us passi a Europa, seria un retrocés massa gran del qual crec que no us tornaríeu a recuperar. Aquests projectes no són contractes de cinc anys, són models que perduren per dècades. El retrocés en lleis, drets i serveis laborals és molt profund i és difícil tornar al punt de partida”.

Jason Wallet també parla sobre el paper de la construcció en aquest negoci i la consegüent creació de bombolles immobiliàries. “El negoci immobiliari es bàsic en aquest mercat. La construcció també era un sector ben considerat i sindicat. Ara mateix, és una de les pitjors feines que hi ha en aquest país, on els riscos laborals i la precarietat estan a l’ordre del dia; però els promotors han fet molts diners a Las Vegas. Ara mateix, a la construcció, ningú no és contractat legalment a través d’una empresa constructora, tot funciona mitjançant empreses de contractació temporal. Amb aquest tipus d’empreses, ja et pots oblidar del 90% dels teus drets laborals, sigui el sector que sigui, restauració, construcció o qualsevol altre. Han estat creades i dedicades a impulsar la precarietat”.

La competència, les llibertats fiscals i el model Las Vegas han anat perjudicant els treballadors i les treballadores i la qualitat i les condicions laborals cada vegada són més dolentes. El model està arribant a un punt de saturació que fa que Las Vegas ja no sigui un model rendible sinó tot el contrari, un model que hipoteca el territori on s’ha ubicat i que destrossa allò que coneixem com a estat del benestar.

MOVIMENT SINDICAL

A Las Vegas, han sorgit diverses iniciatives sindicals molt potents. La Culinary Union Local 226 és un dels sindicats històrics. Donen suport a tota la gent empleada en l’àmbit de la restauració dins els casinos de Las Vegas, però també fan tasques de lluita i denúncia. A la seva web (www.culinaryunion226.org), hi enumeren casinos on recomanen no treballar arran del nombre de denúncies rebudes i també porten negociacions directament amb l’empresariat i mitjançant l’Estat. El sindicat relata: “Station Casinos és l’ocupador privat més gran de Las Vegas. Opera a divuit casinos –entre ells, deu grans hotelcasino– i és l’ocupador privat més gran del tercer sector a l’àrea metropolitana. Entre 2008 i 2010, va acomiadar 2.800 treballadors per estalviar diners, mentre la majoria dels executius mantenien els seus llocs de treball. L’empresa és propietat majoritària de Deutsche Bank i dos germans multimilionaris, Frank i Lorenzo Fertitta, lligats a Wall Street i rabiosament antisindicals. Al voltant de la meitat de la força laboral dels Station Casinos, aproximadament 12.000 persones, treballa en el nostre sector, però l’empresa mai no ha permès als seus treballadors un procés just per decidir si un sindicat els pot representar davant de les demandes”.

                            Station Casinos va acomiadar 2.800 treballadors entre 2008 i 2010

A Las Vegas, hi ha un sector estatal dedicat a la denúncia de l’explotació o de l’incompliment de contracte. Existeix un centre, anomenat Labour Boards Office, dedicat a les persones que fan feines d’un dia; un senador, Harry Reid, destinat exclusivament a aquest tipus de tasques, i fins i tot un Comissionat del Jornaler. La presència d’aquestes institucions ens porta a pensar que l’Estat de Nevada ha vist la necessitat de regular una situació que se li ha escapat de les mans ja que té menys poder que Adelson a l’hora de regular les condicions. La qüestió és fins a quin punt, ara mateix, mana més l’empresariat que els càrrecs polítics.

Hi ha elements comuns entre Las Vegas i el projecte EuroVegas: es tracta d’un model de desenvolupament basat en la preponderància dels interessos empresarials sobre els de les persones treballadores, la precarietat i les bombolles immobiliàries. Un sí a EuroVegas és entrar en una situació d’alt risc i pràcticament sense retorn. Lluny de ser una solució per sortir de la crisi, vol dir entrar en crisi permanent. //

EL MAGNAT CONSIDERA ELS SINDICATS COM UNA DE LES ‘PRINCIPALS AMENACES DE LA SOCIETAT’

La croada d’Adelson contra les treballadores organitzades

// I.S. i A.G.

Sheldon Adelson és un furibund opositor als sindicats. L’any 2008, va declarar al Washington Street Journal que “les dues amenaces principals de la societat” són l’islamisme radical i les mesures que faciliten la creació de sindicats. Les polítiques d’empresa dels seus casinos són un reflex d’aquesta creença. Històricament, els llocs de treball als casinos de Las Vegas eren prestigiosos i ben remunerats i molts treballadors i treballadores estaven sindicades. La principal organització de Las Vegas, la Culinary Workers Union Local 226, encara agrupa 60.000 persones. Adelson va comprar el casino Sands l’any 1988 i, des d’aleshores, ha lluitat amb tots els seus recursos per acabar amb els sindicats. Actualment, ni una sola de les 40.000 persones que treballen als seus casinos dels EUA i l’Àsia n’és membre.

Durant els anys 90, va pressionar càrrecs polítics republicans de Nevada perquè fessin més difícil i costosa l’afiliació sindical. L’any 1999, va tancar el Sands, on gran part de la plantilla estava afiliada, i va obrir el Venetia. A Las Vegas, era tradició que el personal treballador d’un casino que tancava fos tornat a contractar pel nou casino, però Adelson s’hi va negar rotundament. El Venetia havia de ser un casino lliure de sindicats. La Culinary Union va organitzar concentracions davant el nou hotel per demanar la contractació de l’antiga plantilla. En lloc de negociar, Adelson va intentar fer arrestar les persones manifestants per ocupar l’espai públic, primer demanant-ho a la policia sense èxit i, després, als guardes de seguretat privada del casino. La demanda judicial per ocupar la vorera va arribar fins a la Cort Suprema dels EUA. De fet, la pressió legal és una de les seves armes preferides. Només al comptat de Clark, ha interposat 150 demandes en deu anys (algunes als seus propis fills). Adelson sovint ha demandat els sindicats amb acusacions infundades, com el fet que la gent participant assisteix a les manifestacions sota coerció i que els sindicalistes suplanten identitats de membres del govern. Tot i perdre la majoria de casos, en un país on els serveis legals són extremadament cars, l’estratègia aconsegueix desgastar econòmicament les organitzacions amb recursos econòmics i humans molt més limitats que els seus. La seva actuació en relació als sindicats està tan mancada d’escrúpols que, segons la revista cultural Rolling Stone, demostra que Adelson és “boig, malvat i un perill per la República”.

Tot i l’oposició frontal del magnat, hi ha hagut diverses lluites laborals reeixides als seus casinos durant els darrers anys. El 2011, 130 guardes de seguretat d’un casino propietat d’Adelson a Bethlehem, Pennsilvània, van formar el sindicat Local 777. Els guardes, que guanyen tretze dòlars l’hora (uns deu euros) i tenen pocs beneficis (als EUA, el personal s’ha de pagar assegurances privades de salut), pretenen negociar millores en les condicions laborals. El juny de 2012, la Comissió Nacional de Relacions Laborals va obligar l’empresa a negociar amb el nou sindicat. El magnat continua negant-s’hi i ha anunciat que seguirà lluitant a les corts.

Adelson és l’empresari que ha fet més donacions a campanyes polítiques de la història dels EUA. Fins al juliol de 2012, ja ha donat 36 milions de dòlars a candidats del partit republicà i diu que està disposat a fer donacions il·limitades i, si cal, arribar als 100 milions de dòlars. Les donacions d’aquesta magnitud eren il·legals fins que, l’any 2010, el Tribunal Suprem va pronunciar la sentencia Citizens United versus FEC, que permet fer donacions il·limitades. Si el partit republicà guanya les eleccions del novembre de 2012, sol·licitarà que els candidats a qui dóna suport li retornin la inversió en forma d’influència sobre les polítiques. Els mitjans de comunicació dels EUA assenyalen que els objectius concrets d’Adelson són aconseguir que la propera administració tanqui la investigació sobre corrupció que afecta els seus casinos de Macau (la Xina), que s’oposi a la creació d’un Estat palestí, que no pugi les taxes sobre els beneficis d’empreses americanes obtinguts a l’estranger i que redueixi encara més el poder dels sindicats als EUA. //

EUROVEGAS: ARTICLE PUBLICAT A "THE ATLANTIC MAGAZINE" ARRAN LES DARRERES DECLARACIONS D'ADELSON SOBRE EL MEGAPROJECTE

Eurovegas.- Adelson creu que l'alt atur li "garanteix" el suport del Govern, segons 'The Atlantic'.

MADRID, 23 d'agost (EUROPA PRESS) 

El magnat dels negocis estatunidenc Sheldon Adelson considera que l'alt nivell d'atur a Espanya li "garanteix" suport governamental per al seu projecte de construcció del complex d'oci Eurovegas pel que rivalitzen Madrid i Catalunya, segons afirma la revista estatunidenca 'The Atlantic'. En la seva versió digital la publicació assenyala que Adelson va afirmar durant una conferència amb inversors el setembre que "una alta desocupació (a Espanya) garanteix suport governamental per al projecte".

A més, recull unes declaracions del president de Las Vegas Sand, Michael A.Leven, en un recent esdeveniment a NovaYork en les que feia broma que, tot i que el projecte es diu Eurovegas, "potser l'euro ja no segueixi aquí" quan conclogui la construcció. Segons l'article, els 250.000 llocs de treball que promet Adelson per construir els dotze complexes, nou teatres, sis casinos, tres camps de golf i l'estadi que comprenen el projecte están "clarament inflats"; en principi, la inversió prevista serà de 35.000 milions d'euros. 'The Atlantic Monthly' és una prestigiosa revista literària i cultural fundada a Boston l'any 1857 i que es publica mensualment. A continuació reproduïm el referit article:

Can EuroVegas Save Spain?

Sheldon Adelson goes scavenging in the euro zone.

inShare4

By JONATHAN BLITZER

Brett Ryder

Madrid is the landlocked heart of Spain. But Valdecarros—the southern­most stop on the light-blue subway line—feels like the end of the world. The view is desolate, and the smell foul; an aroma of rotten eggs wafts from a nearby dump. More menacing than the odor are the cranes, peering out over squat, half-built housing units in every direction.

Tens of thousands of these units, and whole retail communities along with them, were once planned for Valde­carros. Now, in Spain’s fourth year of recession, the cranes stand motion­less. Abandoned construction sites are strewn across the country’s urban fringes, and draconian austerity measures—­including $80 billion in combined budget cuts and tax hikes—have battered its economy. In June, faced with plummeting credit ratings and nearly 25 percent unemployment, the Spanish government agreed to a bank bailout from the European Union.

Yet where most observers see ruin, Sheldon Adelson sees opportunity. The American casino mogul, who made his early billions in Las Vegas and has since expanded his gambling empire to Pennsylvania, Macau, and Singapore, bet early and heavily on Newt Ging­rich’s ill-fated presidential campaign (he’s since opened his war chest to Mitt Romney). Meanwhile, Adelson was also banking on Spain’s distress, announcing last year his plans to build a gambling development on Spanish soil, a venture now projected to cost $35 billion and to include 12 resorts, nine theaters, six casinos, three golf courses, and a stadium. He calls it “EuroVegas.”

A healthy tourism industry and accessible location had long made Spain a lucrative gateway into Europe. But Adelson, it seems, likes Spain even better in sickness than in health. He told an investors’ conference in September that high unemployment guaranteed government support for his proj­ect. At a recent industry event in New York, the president of Las Vegas Sands, Adelson’s company, joked: “Sheldon calls it Euro­Vegas, but maybe the euro won’t be around when we go to build it.”

For more than a year, Adelson publicly deliberated whether to take his business to Madrid or Barcelona. Both cities crave the proj­ect and have engaged in a debasing game of one-­upsmanship that has reinvigorated their age-old national rivalry. This spring, Spanish newspapers reported that both were considering lifting restrictions on foreign workers’ visas and offering exemptions from gambling taxes and social-security payouts. Esperanza Aguirre, Madrid’s staunchly con­ser­vative regional president and a sympathizer of America’s Tea Party, has aggressively championed Valde­carros and another location on the city’s outskirts as EuroVegas sites. She’s even promised to allow smoking in casinos—never mind that federal law prohibits the practice. The Barcelona government, meanwhile, has trotted out its cultural trademarks. Ferran Adrià, head chef at the fallen gastronomic temple El Bulli, cooked for Adelson’s entourage during one of its Barcelona visits and has pledged his support for the proj­ect. And Barcelona officials have suggested riffing off the style of the iconic architect Antoni Gaudí to infuse the proj­ect with “Catalan flavor.”

The biggest challenge for either city, and a potential pitfall for the project, will be raising the billions of euros in capital that Adelson demands Spanish banks provide. In exchange, he claims, EuroVegas will create upwards of 250,000 jobs. These numbers are likely inflated, but more than 600,000 people are without work in greater Madrid, and the number in Catalonia is higher yet. So even as budget-slashing conservatives recite their new catechism of having “lived beyond our means,” they are falling over themselves to secure a proj­ect that epitomizes nothing if not excess and risk.

The irony of this gamble is not lost on under­employed Spaniards, who for all their desperation still wince at the star-spangled vulgarity of EuroVegas. Euro Disney was derided in its early days, but even that American eyesore was never called a “half-rotten tuber to nourish a city,” as one prominent newspaper op-ed has termed Euro­Vegas. For Spaniards weaned on movies like Casino, the proj­ect’s name con­jures Mafioso strongmen, organized crime, and prostitution. As for Adelson himself, many see him as a pez gordo, or “big fish,” an influence-peddler who cuts backroom deals. “People like him are what the Spanish crisis was all about,” one Euro­Vegas protester told me in June, at a rally in downtown Madrid.

After leaving Valdecarros, I make my way to the town of Alcorcón, home to Madrid’s other contending site. The streets are empty in the afternoon heat, and lampposts display signs announcing an “Economic Activation Plan for Employment.” They picture a generic office scene, with a woman smiling from behind a desk. A cab driver named Raúl agrees to take me to the proposed construction site, a non­descript blur of sunburned fields off the highway. Raúl stands to gain from a bump in tourism, but he suspects he knows how this movie ends. “Will Spaniards work on construction crews?” he asks. “Once again, quick money and temporary jobs, without a long-term plan. Have we learned anything?”

He teaches me a Spanish prov­erb. Pan para hoy, hambre para mañana—“Bread for now, hunger tomorrow.” “For Spain,” he says, “EuroVegas is the same old rotten bet.”

Jonathan Blitzer is a journalist and translator based in Madrid.

EUROVEGAS: ARTICLE PUBLICAT A THE NEW YORK TIMES SOBRE L'OPOSICIÓ AL MEGAPROJECTE DE SHELDON ADELSON

A continuació us adjuntem un article publicat ahir 16 d'agost a The New York Times en que es fa ressò de la creixent oposició que està tenint lloc a Barcelona en contra del projecte Eurovegas i en concret sobre la petició d'en Jaume Bosch, diputat d'ICV-EUiA, per a que comparegui Sheldon Adelson davant del Parlament de Catalunya per explicar els seus projectes d'inversió a Catalunya i aclareixi les investigacions a què és sotmès per possibles delictes greus.

Thursday, August 16, 2012 Last Update: 8:35 PM ET

Casino Plan Runs Into Opposition in Spain

By RAPHAEL MINDER

Published: August 16, 2012

MADRID — Two struggling Spanish cities, Madrid and Barcelona, have been eagerly courting the billionaire casino magnate Sheldon G. Adelson for months, each of them trying to become the site of his planned casino and leisure resort.

But now a possible stumbling block has emerged, as opponents of Mr. Adelson’s plans are raising questions about his company’s dealings inMacau, which have come under investigation in the United States and China. On Wednesday, an environmental party, ICV-EUiA, called on Mr. Adelson to appear before the Catalan Parliament in Barcelona to explain why his company, the Las Vegas Sands Corporation, had run into legal problems.

Las Vegas Sands is being investigated by American authorities on suspicion of violating antibribery laws linked to its expansion in Macau, the Chinese gambling capital and a major source of income for the company. The company has denied wrongdoing and has said the investigation stems from the accusations of a disgruntled former employee. The Chinese authorities have also been investigating some of the company’s activities.

Jaume Bosch, a lawmaker from the Catalan Green Party, expressed concern that the Spanish authorities had recently welcomed Mr. Adelson “like a head of state, while the most powerful countries in the world have placed him under suspicion.”

Las Vegas Sands’ plans to build a giant casino complex in Spain have created a bidding battle between the two biggest cities in the country. Officials are eager to attract development while Spain is in the midst of its second recession in three years, with record unemployment of almost 25 percent. The government is struggling to convince investors that the country will not sink deeper into crisis and require a full European bailout.

Mr. Adelson and other Sands executives have made several visits to possible building sites in Madrid and Barcelona. The two cities also recently sent delegations to Las Vegas in a bid to win over company executives. The Sands complex, to be called EuroVegas, would have 12 hotels with a total of 36,000 rooms, 6 casinos with 18,000 slot machines and 3 golf courses.

Esperanza Aguirre, the head of Madrid’s regional government, has urged the national government to meet concessions requested by Mr. Adelson, including some tax exemptions, as well as an easing of Spanish restrictions on smoking in public spaces. Ms. Aguirre’s request, however, has led to questions over whether granting special treatment to Las Vegas Sands would open the door to similar concessions for other investors.

While a final decision was initially expected before the summer, the Sands has pushed back any announcement until September. The Sands still hopes to start construction in mid-2013 and complete the complex within 10 years, said Michael A. Leven, the company’s president. Mr. Leven said in June at a news conference in Barcelona that the decision to build a casino complex in Spain should not be compared to “a soccer match between Madrid and Barcelona.”

Still, some Spanish politicians are acutely aware that the longstanding rivalry between the two cities is helping the politically savvy Mr. Adelson.

“It has worked great for him to have two cities competing so fiercely, with everybody trying to make the maximum efforts to meet his wishes,” Xavier Trias, the mayor of Barcelona, said earlier this year. “But if he thinks the European casino model can become the same as in China or Vegas, I think that he is wrong, because there are laws here that really cannot and shouldn’t be changed.”

As an example, Mr. Trias said, “In Vegas you can cross a casino to a hotel room with children, but that isn’t possible here.”

Some civic groups oppose plans for EuroVegas on environmental grounds. Other opponents say they fear that by promoting gambling, Spain might encourage criminal activities like prostitution and money laundering.

“Our politicians are presenting this as a project that will save us from the economic crisis, but they’re ignoring several reasons why this goes against what this country should push for,” said Sonia Pomares, a member of Aturem EuroVegas, or Stop EuroVegas, a protest association formed this year in Catalonia.

A version of this article appeared in print on August 16, 2012, on page B7 of the National edition with the headline: In Spain, Opposition to a Casino Plan.

Pla de Casino es troba amb l'oposició a Espanya


Per RAPHAEL Minder
Publicat: 16 agost 2012


MADRID – Dues ciutats espanyoles, Madrid i Barcelona, ​​han estat ansiosament festejant el multimilionari magnat de casinos Sheldon G. Adelson durant mesos, cada una d'elles tractant de convertir-se en el lloc del seu planejat casino i complex d'oci.


Però ara un possible escull ha emergit com a oponents dels plans del Sr Adelson i estan plantejant interrogants sobre les relacions a Macau de la seva companyia, que han estat objecte d'investigació als Estats Units i Xina. Dimecres, un partit polític mediambiental, ICV-EUiA, va demanar que el Sr Adelson comparegués davant el Parlament català a Barcelona per explicar per què la seva companyia, Las Vegas Sands Corporation, havia ensopegat amb problemes legals.


Las Vegas Sands està sent investigat per les autoritats nord-americanes sota sospita de violar les lleis contra el suborn relacionats amb la seva expansió a Macau, la capital del joc xinès i una important font d'ingressos per a la companyia. La companyia ha negat haver actuat malament i ha dit que la investigació es deriva de les acusacions d'un ex empleat descontent. Les autoritats xineses també han estat investigant algunes de les activitats de l'empresa.


Jaume Bosch, diputat del Partit Verd Català, va expressar la seva preocupació perquè les autoritats espanyoles havien rebut recentment el Sr Adelson "com un cap d'Estat, mentre que els països més poderosos del món li han posat sota sospita."


Els plans de Las Vegas Sands per construir un complex de casino gegant a Espanya ha creat una guerra d'ofertes entre les dues ciutats més grans del país. Els funcionaris estan ansiosos per atreure el desenvolupament, mentre que Espanya es troba enmig de la seva segona recessió en tres anys, amb un atur rècord de gairebé el 25 per cent. El govern està tractant de convèncer els inversors que el país no s'enfonsarà més profundament en crisi i requereix un pla de rescat europeu complet.


El Sr Adelson i altres executius de Sands han realitzat diverses visites a les posibles zones de construcció a Madrid i Barcelona. Les dues ciutats també han enviat delegacions a Las Vegas en un intent per guanyar-se els executius de la companyia. El complex Sands, que es dirà EuroVegas, tindria 12 hotels amb un total de 36.000 habitacions, 6 casinos amb 18.000 màquines escurabutxaques i 3 camps de golf.


Esperanza Aguirre, el cap del Govern regional de Madrid, ha instat el govern nacional per complir amb les concessions sol · licitades pel Sr Adelson, incloent algunes exempcions fiscals, així com una relaxació de les restriccions imposades per Espanya al consum de tabac en espais públics. La sol · licitud de la Sra Aguirre, però, ha suscitat dubtes sobre si la concessió d'un tracte especial a Las Vegas Sands obriria la porta a les concessions similars per a altres inversors.


Si bé la decisió final s'esperava inicialment per abans de l'estiu, Sands ha endarrerit qualsevol anunci fins al setembre. Sands manté l'esperança d'iniciar la construcció a mitjans de 2013 i completar el complex dins dels 10 anys, va dir Michael A. Leven, president de la companyia. El Sr Leven, va dir al juny en una conferència de premsa a Barcelona que la decisió de construir un complex de casinos a Espanya, no ha de ser comparat amb "un partit de futbol entre Madrid i Barcelona".


No obstant això, alguns polítics espanyols són molt conscients que la rivalitat entre les dues ciutats està ajudant a la política intel · ligent del Sr Adelson.


"S'ha treballat molt bé per a ell tenir dues ciutats que competeixen amb tanta força, amb tot el món tractant de fer els màxims esforços per complir els seus desitjos", va dir Xavier Trias, l'alcalde de Barcelona, ​​a principis d'aquest any. "Però si ell pensa que el model de casino a Europa pot arribar a ser el mateix que a la Xina o a Las Vegas, crec que està equivocat, perquè hi ha lleis aquí que realment no poden i no han de ser canviades."


A tall d'exemple, el Sr Trias va dir: "A Las Vegas es pot creuar un casino cap a una habitació d'hotel amb els nens, però això no és possible aquí."


Alguns grups cívics s'oposen als plans de EuroVegas per motius ambientals. Altres opositors diuen que temen que mitjançant la promoció dels jocs d'atzar, Espanya podria encoratjar activitats criminals com la prostitució i rentat de diners.


"Els nostres polítics estan presentant això com un projecte que ens salvarà de la crisi econòmica, però no tenen en compte diverses raons per què això va en contra del que aquest país ha d'impulsar", va dir Sonia Pomares, membre d'Aturem EuroVegas, una associació de protesta que es va formar aquest any a Catalunya.

EUROVEGAS: L'AQÜÍFER DEL DELTA, UN BÉ ESTRATÈGIC PER L'ÀREA METROPOLITANA

Tot seguit reproduïm l'article d'en Jaume Sans, geògraf de la Plataforma "Aturem Eurovegas", "L'aqüífer del Delta, un bé estratègic per l'àrea metropolitana" publicat al suplement "Salvem el Delta del Llobregat - Aturem Eurovegas" d'aquest passat mes de Juliol, que ens permetrà conèixer molt millor el valor estratègic i les característiques del terreny del Baix Llobregat on tenen la intenció d'ubicar el megacomplex "Eurovegas".

L’aqüífer del Delta, un bé estratègic per l’àrea metropolitana

// Jaume Sans

El subsòl del Delta del Llobregat acull un important aqüífer. De fet, es tracta d’un aqüífer doble, és a dir, està format per un aqüífer superior i conegut des de fa segles, i un aqüífer inferior, situat a més profunditat i separat per una capa d’argiles.

Aquest darrer aqüífer no va ser descobert fins l’any 1893. La seva troballa va significar un autèntic revulsiu per als pobles del delta. L’aigua era molt abundant, semblava inesgotable. Aquesta aigua va permetre regar els termes de Viladecans, Gavà i Castelldefels, municipis als que no arribava l’aigua procedent del Canal de la Dreta del Llobregat que s’havia inaugurat el 1855. L’aigua del aqüífer s’extreia a través de pous. D’aquesta manera, l’agricultura de regadiu deltaica va arribar al seu zenit en extensió i producció durant les primeres dècades del segle XX.

Però no només l’agricultura es va beneficiar d’aquesta aigua: la indústria, gran consumidora, també ho va fer. L’aigua va permetre la industrialització del marge dret del delta amb l’arribada d’empreses com la Seda, la Paperera Espanyola al Prat o la Roca a Gavà. I amb elles l’arribada de persones procedents d’altres comarques i indrets de l’estat. També va atraure la instal·lació a Cornellà, i ara també a Sant Joan Despí, d’Aigües de Barcelona que, mitjançant els seus pous, la va destinar a aigua de beure per a la ciutat de Barcelona.

Actualment, aquest aqüífer profund és considerat estratègic per la pròpia Generalitat doncs és un embassament natural a disposició de qui viu a l’àrea metropolitana de Barcelona. En època de sequera, els pous situats a Cornellà i a Sant Joan Despí ens aporten l’aigua que no hi ha als embassaments.

Aquest aqüífer tan important també ha rebut agressions en el passat. Han estat agressions greus que l’han contaminat en alguns punts o bé salinitzat en d’altres. La sobreexplotació a nivell industrial, les extraccions d’àrids o la construcció durant els anys seixanta de les dàrsenes del port delta endins, han estat les causants d’aquests problemes. Cal tenir present que una part de l’aigua destinada a engruixir o recarregar aquest aqüífer procedeix de la pluja i del reg per inundació de la pròpia pagesia, així doncs, la pavimentació del sòl agrícola afectaria molt negativament aquesta capacitat de recàrrega.

UN PAISATGE CULTURAL ÚNIC

El Delta del Llobregat actual és un mosaic de paisatges d’allò més contrastats. De tots ells, els més propers al paisatge originari els trobem, en primer lloc, al conjunt d’aiguamolls i maresmes que conformen el Consorci dels Espais Naturals del Delta del Llobregat. A tall d’exemple, trobem el paratge de La Ricarda o l’entorn de l’estany del Remolar i la maresma de les Filipines. El paisatge vegetal està lligat a la presència o no de l’aigua, amb canyissos, bogues, lliris o joncs. Sobretot, però, hi destaca una abundant avifauna present al llarg de tot l’any.

L’altre gran paisatge, el que es troba directament amenaçat per l’Eurovegas, és el paisatge agrícola. Conegut amb el nom de Marina, aquest espai agrícola es troba gestionat pel Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat. De fet, més que d’un paisatge agrícola, estem parlant d’un paisatge cultural, en el que natura i activitat humana es fusionen generant un hàbitat que no trobem a cap altre indret de Catalunya. L’element humà més destacat que hi trobem són les masies encara existents, més de 40 escampades aquí i allà.

La majoria d’aquestes masies van ser construïdes durant la segona meitat del segle XIX, segons avançaven les aigües del Canal de la Dreta pel delta. Algunes són més antigues, com ara Cal Monjo (a la Ribera del Prat de Sant Boi de Llobregat), ja documentada al segle XV. Cal Monjo, avui en estat d’abandó i ruïna, és el mut testimoni de les primeres colonitzacions del delta. Tenia un clos fet de pedra de Montjuïc, en resta algun element, que encerclava la casa i les estances adjacents. Era una mesura de protección davant una crescuda del riu, molt proper. Trobem diverses masies amb closen aquest sector del Riu Mort de Sant Boi i la Ribera del Prat.

En aquest paisatge cultural, l’aigua i les seves infraestructures hi són presents. El Canal de la Dreta, amb les seves sèquies derivades conegudes com a filloles o els canals d’escorrentia o drenatge, conformen juntament amb la regularitat de les parcel·les agrícoles, un paisatge únic. Els diferents canals són punts de suport per a la flora i la fauna que l’enriqueixen. Endreçant aquest paisatge trobem una atapeïda xarxa de camins, a mode de malla però amb vies importants que segueixen una orientació de muntanya a mar. Entre aquestes, en destaquem el Camí de la Bomba.

El Camí de la Bomba se situa relativament a prop dels afores del nucli antic de Sant Boi i es dirigeix vers el Prat de Llobregat. El que singularitza aquest camí és que es troba elevat uns pocs metres per sobre dels camps que l’envolten. En realitat, estem parlant d’un marge de defensa contra els desbordaments del Llobregat, el  segon marge. El primer, que tanca el llit del riu, el constitueix l’anomenat Camí del Sorral. El Camí de la Bomba, doncs, és un pòlder o barrera de protecció davant l’aigua, però no a Holanda sinó a Catalunya. Va ser construït per aportacions de terres per part de la pagesia entre els segles XVI i XVII.

EL CANAL DE LA DRETA DEL LLOBREGAT

El delta del Llobregat va arribar fins a inicis del segle XIX sense haver patit cap gran transformació, amb un paisatge, en molts aspectes i llocs, poc humanitzat. Fins aleshores, el paisatge agrícola es troba dominat pel secà i les pastures. Tot això va canviar radicalment a partir de l’arribada del nou segle.

Els canvis no van ser homogenis en tot el territori deltaic. La transformació del paisatge agrícola, el pas del secà al regadiu, es produeix a dues velocitats segons el marge en què ens trobem: el marge esquerre (delta de llevant, amb la Marina de Sants, l’Hospitalet i Cornellà) o el marge dret (delta central, amb Sant Boi i el Prat). Pel que fa al delta de ponent (Viladecans, Gavà i Castelldefels), l’aigua dels canals no hi va arribar mai.

El fet que ens explica la diferent evolució del paisatge agrícola entre marges del delta té a veure amb la construcció i posada en marxa del Canal de la Infanta anys abans que el seu homòleg de la Dreta. El marge esquerre es veurà transformat molt abans tot mostrant el que succeiria posteriorment amb el seu homòleg dret.

La construcció del Canal de la Infanta, en honor a la infanta Luisa Carlota, el 1819, va significar la transformació radical del paisatge agrari. Fins llavors, els cereals, les parres, la vinya o el mateix cànem, juntament amb les pastures i aiguamolls, dominaven el paisatge. El paisatge agrícola de secà donava lloc a un nou paisatge dominat pel regadiu. El Canal de la Dreta es va començar a construir el mateix any 1819 però nombrosos problemes de diferent índole, especialment referits al cost de la seva construcció –les crescudes del riu van destruir les primeres obres–, van provocar l’abandonament del projecte.

No és fins a mitjans de la década de 1850 en què es reinicien les obres. Entre 1855 i 1866, el canal entra en funcionament progressivament i va transformant radicalment el paisatge agrícola. En la seva màxima esplendor, el Canal de la Dreta va arribar a regar al voltant de 3.000 hectàrees, cap de les quals dels termes de Gavà i Castelldefels. Aquests termes utilitzaven l’aigua de pou, especialment a partir de 1893, amb el descobriment de l’aigua artesiana de l’aqüífer profund.

A dia d’avui, el Canal de la Dreta es troba en ple funcionament i una gran part del seu recorregut és visible, no ha patit grans canvis des de la seva construcció, a excepció de determinats trams urbans. Es conserven nombrosos ponts originals del segle XIX i és un important punt d’aigua per a la fauna i la flora. No ha passat el mateix amb el seu homòleg que rega el marge esquerre, avui soterrat gairebé sencer i amb els ponts i elements arquitectònics propis perduts.

EL PARC AGRARI APORTA IDENTITAT

Els antics pobles han esdevingut ciutats però encara mantenen en l’espai agrícola del delta una part del seu origen i identitat que les singularitza.

Fires i productes propis del delta com són la IGP (Indicació Geogràfica Protegida) del pollastre Prat, amb fira pròpia al desembre; la Carxofada (al març) o la Fira de la Puríssima (al desembre), ambdues a Sant Boi o els espàrrecs i la seva fira a Gavà (a l’abril), en són una mostra. La carxofa Prat està esdevenint els darrers anys tot un símbol.

El paisatge del Parc Agrari també aporta identitat i arrelament a la gent que viu al territori: els camins que el travessen són recorreguts per passejants familiars, ciclistes i esportistes diversos que el fan seu. Els camps, els canals i masies conformen l’imaginari col·lectiu de les seves habitants davant la banalització del paisatge de la gran Barcelona. //

EUROVEGAS: UNA RULETA ON SEMPRE GUANYA LA BANCA

Com ja és conegut, l'USLA serà una de les entitats que formaran part del grup local que es constituirà pròximament a Sant Feliu de Llobregat contrari a la instal.lació del megaprojecte Eurovegas a la nostra comarca, donant així ple suport a la Plataforma "Aturem Eurovegas". En aquest sentit, anirem reproduint articles que es publiquin sobre el tema per tal de poder entendre les repercussions que per la comarca pot tenir el projecte si al final decideixen instalar-lo al Baix Llobregat.



Així doncs, a continuació reproduïm l'article del periodista Marc Font "Eurovegas: una ruleta on sempre guanya la banca" recentment publicat al suplement especial "Salvem el Delta del Llobregat - Aturem Eurovegas" editat per "La Directa" i la plataforma "Aturem Eurovegas":

Eurovegas: una ruleta on sempre guanya la banca

Les promeses dels promotors es desinflen abans que el complex sigui una realitat

  

Promeses de prosperitat acompanyades de la suposada creació de milers de llocs de treball. Xifres de vertigen. Demanda de lleis fetes a mida. I necessitat d’una enorme inversió pública que, inicialment, és silenciada pel miratge de milions i milions que, suposadament, generarà el majestuós projecte. Eurovegas, el macrocomplex del joc i de l’oci que promou Las Vegas Sands, la companyia del magnat estatunidenc Sheldon Adelson, és l’enèsim pla monumental que s’anuncia a so de bombo i platerets i genera un encès debat al voltant del model social, econòmic i ambiental que es vol per a un territori. D’una banda, s’alinea qui el defensa amb l’argument que és positiu perquè dinamitza l’economia, genera ocupació i incrementa el nombre de turistes que s’apropen a la zona; de l’altra, qui s’ho mira amb escepticisme i recorda els precedents similars (podríem parlar de Terra Mítica, Grand Scala o la Ciutat de la Cultura de Santiago) per alertar que les xifres promeses no s’ajustaran a la realitat i que, molt probablement, de la pompa inicial al cap d’uns anys només en quedarà atur, destrucció del territori i deutes, que sovint seran afrontats per les administracions públiques.

Pendents que Las Vegas Sands anunciï l’1 de setembre –sempre que no hi hagi un nou endarreriment– si el macrocasino s’ubica al Delta del Llobregat, a Madrid o, finalment, no es fa, el projecte d’Adelson ha anat rebaixant progressivament les seves xifres des que se’n va tenir notícia per primera vegada, el novembre de l’any passat. Aleshores, es va anunciar una inversió d’entre 15.000 i 18.800 milions d’euros fins el 2022 per construir 12 resorts hotelers que sumarien 36.000 habitacions; 6 casinos, amb més de 1.000 taules de joc i 18.000 màquines escurabutxaques; 3 camps de golf, 9 teatres i restaurants per a 50.000 persones; i la creació de 162.000 llocs de treball fins el 2017, 30.000 per a la construcció del complex i 132.000 per a l’explotació. Quan el projecte estigués a ple rendiment, el 2025, el nombre de gent empleada seria 275.000, la majoria treballadors i treballadores directes d’Eurovegas, sempre segons la versió corporativa. 

Rebaixa del suflé

El director d’operacions de Las Vegas Sands, Michael Leven, va aprofitar la visita que una delegació de la companyia va fer a Barcelona i Madrid a final de juny per rebaixar el suflé. Va assegurar que la primera fase del complex podria estar operativa el 2015 o el 2016, després d’una inversió de 6.000 milions de dòlars (uns 4.700 milions d’euros), dels quals només una tercera part provindrien de fons propis i la resta els hauria d’aportar el sector financer. S’aixecarien 4 hotels i 2 casinos i es generarien en total 30.000 llocs de treball, 15.000 durant la construcció i la resta en l’explotació, una cinquena part de les magnituds apuntades set mesos abans. Leven va reconèixer que, si no aconsegueixen el finançament, difícil tenint en compte la situació de la banca, es plantejarien reduir el projecte.

Las Vegas Sands vol adquirir, sigui com sigui, les 800 hectàrees de terreny que afirma necessitar per aixecar el complex, tot i que ha admès que només amb 300 n’hi ha prou per encabir-hi els hotels, casinos, centres de convencions... La resta es dedicarien a “serveis complementaris” però, des dels col·lectius crítics amb Eurovegas, s’apunta que la voluntat seria revendre-les posteriorment en un autèntic pelotazo en la línia de les pitjors pràctiques especulatives de l’era de la bombolla del totxo.

Xifres sota sospita

Economistes, partits polítics i grups opositors s’han dedicat a rebatre les xifres de Las Vegas Sands amb estudis comparatius. Un treball d’ERC, per exemple, subratlla que en el pic de la temporada turística del 2010, al Principat hi havia 390.000 persones treballant en el sector, amb unes 540.000 places d’allotjament, de manera que es veu impossible que les 36.000 que, com a molt, pot oferior Eurovegas generin 164.000 llocs de treball. Els casinos de Las Vegas empleen de forma directa 300.000 persones a tot l’estat de Nevada, fet que posa en dubte que un sol complex aquí pugui apropar-se a aquestes magnituds. La pròpia Las Vegas Sands totalitza 20.000 habitacions i 40.000 llocs de treball entre els seus complexos dels Estats Units, Singapur i Macau. Finalment, el catedràtic d’economia aplicada de la UAB Josep Oliver explicava fa uns mesos que entre funcionaris i treballadores de les empreses públiques, la Generalitat dóna feina a 230.000 persones, fet que el va portar a concloure que les dades d’Adelson són, simplement “una presa de pèl”. També es qüestiona la xifra de visitants, que amb el complex a ple rendiment s’ha anunciat que seria de 30.000 al dia, quan a tot l’Estat espanyol el nombre s’eleva a 137.000.

Més enllà del model de negoci i de l’aposta per una economia del totxo i especulativa de funestes conseqüències, l’altre gran rebuig que genera Eurovegas és que el grup impulsor vol que es converteixi en una illa d’excepció legal, en què es paguin menys impostos, el personal tingui menys drets, s’aconseguixin exempcions de tot tipus i se suspenguin lleis com les del tabac. A canvi, a més a més, les administracions haurien d’afrontar despeses en seguretat i millora en l’accessibilitat al macrocomplex. “Transferirem la sobirania a Las Vegas? Les elits d’aquest país s’han tornat boges”, concloïa en un article recent el filòsof Josep Ramoneda en relació a les demandes d’Adelson, per carregar contra el servilisme de la classe dirigent. I és que la ruleta en què s’han ficat Mas i companyia pot acabar deixant l’administració, i per tant, la ciutadania, encara més escurada. Només el magnat del joc sembla guanyar-hi.

TERRA MÍTICA

Un fiasco mític

Eduardo Zaplana, l’aleshores president de la Generalitat valenciana, va inaugurar el 2000 el parc d’atraccions de Terra Mítica, ubicat a Benidorm (Marina Baixa). L’objectiu era “acabar amb l’estacionalitat” del turisme a la zona i convertirse en un dels motors econòmics de la demarcació d’Alacant. Prometia 2.000 llocs de treball directes i 6.000 d’indirectes. Dotze anys més tard, es pot parlar de fiasco mític. El parc ha perdut diners a carretades i s’ha convertit en un dels paradigmes dels ruïnosos projectes monumentals del Consell. Actualment, només 175 persones treballen a Terra Mítica, de les quals únicament una vintena tenen feina tot l’any. El complex està obert de març a octubre, però només durant l’estiu ho fa entre setmana. Les inversions estrangeres anunciades per Zaplana no van aparèixer mai i les úniques sòcies van ser les entitats financeres locals (la CAM, Bancaixa i el Banc de València) i la mateixa Generalitat. Terra Mítica, que ha suposat una despesa pública de casi 400 milions, va passar fa algunes setmanes a mans del grup Aqualandia, que va pagar-ne 65 milions, dels quals només 6,2 han estat recuperats per les arques públiques. Un desastre colossal al que cal afegir els reiterats incompliments del conveni col·lectiu que ha patit la cada cop més migrada plantilla.

GRAN SCALA

El gran engany

El 12 de desembre de 2007, 700 persones van omplir el Saló de la Corona d’Aragó a Saragossa per assistir a la presentació d’un projecte que prometia revolucionar el territori: Gran Scala. Iniciativa del consorci International Leisure Development (ILD) les xifres que anunciava feien feredat, potser massa: 17.000 milions d’euros d’inversió, 32 casinos, 7 parcs temàtics, hotels amb capacitat per a 25.000 persones, 250 botigues, 26.000 llocs de feina directes i 65.000 d’indirectes i 25 milions de visitants per a l’any 2020, un cop el macrocomplex del joc i l’oci estigués a ple rendiment. Amb la complicitat del govern autonòmic, en aquell moment una coalició del PSOE i el PAR –la dreta regionalista local–, el grup promotor va aconseguir que s’aprovés una llei a mida que permetés la instal·lació de Gran Scala i que se’ls facilités 3.000 hectàrees de sòl a Ontinyena, un municipi de 650 habitants del Baix Cinca. Aviat, però, es va descobrir que ILD, formada per comissionistes i deutores d’Hisenda, era qualsevol cosa menys solvent i el projecte es va paralitzar fins a esfumar-se del tot el febrer d’enguany, quan no es va fer efectiva l’opció de compra sobre els terrenys esmentats. Gran Scala va ser un gran engany.

RESIDENCIAL FRANCISCO HERNANDO - SESEÑA

El deliri del ‘Pocero’

 Seseña, un poble de Toledo molt proper a la frontera amb la Comunitat de Madrid, tenia 6.500 habitants el 2003. L’objectiu del constructor Francisco Hernando, conegut com El Pocero, era que arribés als 60.000 el 2011, gràcies als 13.500 pisos que la seva companyia aixecaria a la macrourbanització que portaria el seu nom. Dels somnis del Pocero, un personatge megalòman que personalitza alguns dels pitjors excessos que es van cometre a l’Estat espanyol abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, en queden avui milers de pisos sense vendre i una urbanització inhòspita on hi viuen poc més de 2.000 veïns. Manuel Fuentes, alcalde per IU del municipi del 2003 al 2011, va enfrontar-se a Hernando i va denunciar la nul·la viabilitat d’un projecte que contemplava la construcció d’un llac artificial a un desert i que suposava una despesa de 100.000 euros mensuals (el 10% del pressupost municipal) només en manteniment. El crac immobiliari va enganxar de ple el Pocero, que havia aixecat 5.600 pisos, dels quals només n’havia venut una petita part. Posteriorment, els bancs se’n quedarien més de 2.000 per pagar els deutes del constructor que, fracassat el seu somni espanyol, se’n va anar a fer negocis a la molt democràtica Guinea Equatorial.

VALL FOSCA MOUNTAIN RESORT

La vergonya dels Pirineus

 99 habitatges acabats, la majoria dels quals sense ningú que els compri, un camp de golf de fireta, zones pendents d’urbanització i remuntadors i pals de la projectada estació d’esquí en accelerat procés d’oxidació. Aquest és el panorama en què es troba el Vall Fosca Mountain Resort, el fallit macrocomplex turístic al municipi de la Torre de Cabdella, al nord del Pallars Jussà. La Generalitat va aprovar el projecte, promogut per Vallfosca Interllacs, el 2001, quan es venia assegurant que crearia 300 llocs de treball –el 45% de la població de la vall-, gràcies a la construcció de 900 habitatges al poble d’Espui, vuit hotels, 2.200 places d’aparcaments i els esmentats camp de golf i estació d’esquí. L’oposició de grups ecologistes i d’una plataforma local denunciant que estava basat en un model de turisme especulatiu, centrat en la construcció i gens respectuós amb el medi no va evitar el suport de CiU i PSC a un complex que el 2005 va passar a mans de Fadesa. Tres anys més tard, l’aleshores Martinsa-Fadesa presentava un concurs de creditors de més de 5.000 milions i paralitzava les obres. Ara, l’ajuntament de la Torre de Cabdella hi projecta un museu hidroelèctric, mentre els fòssils del projecte segueixen ben visibles.

*Article publicat amb el suplement especial Salvem el Delta - Aturem Eurovegas editat per La Directa i la Plataforma Aturem Eurovegas.