EL SEU VEHICLE HA ESTAT POETITZAT! Poesia o Barbàrie?!!!!!

Fa ja uns quants dies que una nota anònima s'esllevisà per sota de la porta d'un dels membres de la nostra associació. Convençuts de la gravetat de la situació que es denuncia, ens veiem en l'obligació de fer-la extensiva a la resta de la societat santfeliuenca!! La nota s'acompanyava de l'octaveta que reproduïm de la mateixa manera. 

Coincidint amb la IV Setmana de la Poesia de Sant Feliu uns fets luctuosos han vingut a trasbalsar la tranquil·la vida de tots aquells que hem fet del transport rodat (utilitaris, 4x4, motocicletes, etc.) amb energia fòssil el nostre mode de vida!

Nosaltres que hem fet possible una forma social, cultural i ecònomica superior, superant antigues formes de desplaçar-se (carretes, bicicletes, animals de ferradura, caminar a peu, etc.) pròpies de societats inferiors.....

Nosaltres que hem elevat els índex de riquesa monetària de quatre ciutadans - propietaris fins a límits insospitats.....

Nosaltres que hem aconseguit el que cap societat civilitzada havia aconseguit fins ara i així hem accelerat, de manera irreversible, el canvi climàtic.....

Nosaltres que hem superat els antics i arcaics patrons culturals i paisatgístics, fundats en la presència massiva de zones arbrades i espais naturals, i hem instaurat noves formes de veure el medi com un continum d'asfalt i ciment.....

Nosaltres, en definitiva, que simbolitzem la forma més pura i moderna del gènere humà hem de veure com els nostres temples immaculats (els nostres cotxes)  son degradats i destinats a la seva destrucció gràcies a l'acció de tots aquells que, sota el paraigües de la nocturnitat, han inundat la nostra tranquil·la ciutat d'octavetes amb missatges perversos on criden a la POETITZACIÓ DEL NOSTRE VEHICLE!

Indecent, simplement indecent. Ciutadans, hem de reaccionar, no podem permetre que quatre poetes desarrapats, captaires i pregadéus ensorrin la nostra cultura automobilística..... En la vostra reacció estarà la resolució d'aquesta terrible diatriba......POESIA O BARBÀRIE!

Setmana de la Poesia '15. Dijous 26 a les 19'30h "Homenatge a Francesc Garriga"

La Setmana de la Poesia emplena Sant Feliu de veus i poesia cada primavera. Atents a la cita, des de la USLA volem aprofitar l'ocasió per recuperar la memòria de Francesc Garriga Barata, que ens ha deixat recentment, a través del documental "Una ombra al sol, Francesc Garriga Barata, Poeta"

L'acte tindrà lloc el dijous 26 a les 19'30h (Aula de Cultura de l'Ateneu Santfeliuenc), comptarà amb la presència de l'artista Toni Moreno i membres de la USLA faran un petit recital amb poemes de l'homenatgeat.

A continuació us oferim un text que és una aproximació a la vida i obra del poeta.

Us-hi esperem! 

Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932, Sant Cugat del Vallès, 2015), viatger, crític, estudiós, mentor, poeta. Un home tan irreverent com inabastable. 

Aquest documental intenta dibuixar-lo en la seva indefinició i fer, en definitiva, el que ell fa: parlar de coses abstractes amb paraules concretes. És possible que vosté no conegui a Francesc Garriga Barata, un poeta que no s'hi considera. I no és d'estranyar.La seva obra ha passat per un llarg purgatori silenciós que sembla acabar-se l'any 2012 quan guanya el premi Carles Riba, cinquanta anys després del seu primer poemari. 

Especialitzat en filologia germànica, va néixer a principis dels anys trenta a Sabadell, on visqué una joventut marcada per la guerra i el catolicisme. A través de la religió, viatjà a l'Amazònia sota l'ordre dels franciscans que posteriorment abandonà. 

Lamenta el passat, però, i lamenta haver-se'n de recordar a vegades, sempre sense voler. Les delimitacions estanques no li interessen, però s'ha de definir per fer entendre. Potser a causa d'aquesta falta d'etiqueta o de la impossibilitat de classificar-lo dins d'una generació, Garriga ha passat molts anys desapercebut com a poeta. Però és un home de màscares que ha exercit múltiples facetes, des de professor i mentor d'incomptables deixebles en diversos camps creatius - Fontbona, Fontcuberta, Manuel Huerga, Xavier Bosch...- a director de l'acurada revista d'art "FMR". 

Un home pel qual la solitud és essencial, sempre i quan aquesta es pugui trencar. Durant aquest documental trenquem el silenci de la seva peixera i entrem al seu refugi; una casa on les parets xiuxiuegen records i experiències. A través del seu pensament i dels seus verbs s'estructura un relat intimista on la paraula, sempre esmolada i pacientment llimada, pren les regnes del documental. Una narració a cau d'orella, com la seva poesia. 

Salutacions.

Nou text de Sento Masià: Records d'Alcoi, records de l'Ovidi

El Sento Masià (artista pluridisciplinar, nascut a Alcoi i vei de Molins de Rei, amic de l'Ovidi) rememora els temps d'infantesa i joventut a l'Alcoi de la postguerra i els anys 50's. 

Amb aquest magnífic text donem per finalitzats els actes de la setmana dedicada al nostre, estimat, amic, l'Ovidi Montllor.

Convençuts de que el text serà del vostre gust us animem a que el llegiu i seguiu participant dels actes que des de la USLA organitzem!

Una abraçada. 

A l'Alcoi de la postguerra no hi havia molts cotxes al carrer. Els brossers anaven amb carro. Hi havia un sol milionari (Leopoldo Gadea) del que deien les males llengües, que havia amassat un milió de pessetes amb el negoci d’un quiosc a la plaça d’Espanya. Quan passava un avió sortíem al carrer els xicons, meravellats per aquell atrevit repte a la gravetat. Els grans es sobresaltaven pel record dels recents bombardejos de la guerra, no ho rebien tan meravellats com la canalla. Els recordava els avions feixistes quan entraven per la Foia d’Alcoi a bombardejar la ciutat industrial.

El tiet tancat a la presó d’Alacant per roig. Cada cap de setmana, tia i cosines l’hi portaven queviures i tabac i ho vivíem amb una certa anormal normalitat. Les converses dels grans sobre els desastres de la guerra, la sirena que avisava del bombardeig era la mateixa que feien servir després per avisar de l’hora d’entrada dels obrers. Recordant els morts, un familiar, un veí... Aquelles converses impactaven el “disc dur” dels infants, fins al punt de treure-mos el son, despertam-mos a mitjanit sobresaltats per si tornaven les bombes. Bombes que mai havíem vist, però que per lo que sentíem eren enormes. No deixaven lloc on amagar-se.

L’Ovidi i jo no havíem complert els catorze, però buscàvem feina d’aprenents (abans dels catorze era il.legal) però algú feia la vista grossa. Fórem aprenents; de fontaner, de paleta, de cambrer, de carnisser... i me’n deixe alguns. Volíem ajudar a casa, doncs era època de penúries.

En la llanderia on treballàvem anàvem descobrint la sexualitat. No sabíem lo que era una palla, quan aparegué un noi, una mica més gran, que es proposà davant de la nostra curiositat, omplir-ne un pot. Com que no hi havia tele ni Facebook, tan podíem fer-la a mà, com quedar-se absorts veien com es cruspia una aranya una mosca sense ales.

El refugi del Terrer i els soterranis de l’Institut, havien servit de presó per als vençuts.

Pels grafits de les parets no ens costava imaginar-nos les barbaritats que veurien aquelles parets.

Els telers d’Alcoi no paraven. Les jornades eren en torns de dotze hores. Aquell soroll de telers constant, mentre nosaltres rodejàvem, en to burleta, a Teresa la Loca, de la que contaven, que s’havia tornat boja del bombardeig. Toni el Bovo, Camilo Xona... eren personatges que donaven peu a comentaris sobre les seves extravagàncies.

Mira Ovidi, un cotxe de fill de puta! Si, era un magnífic esportiu aparcat al carrer.

Amb l’edat que teníem i amb la gana que patia el poble –cap dubte– sols un fill de puta podia comprar-se un cotxe com aquell.

Calçàvem espardenyes i es treballava de dilluns a dissabte, inclòs. Els diumenges tocava sabata i un vestit de tèxtil triturat “made in Alcoi” i a passejar a la plaça o donar la volta als ponts que van serpentejant el riu Barxell, afluent del Serpis, buscant la mar de Gandia.

Els telers d’Alcoi no paraven; telers a mà, enviant la llançadora a dreta i esquerra. Després vingueren els telers automàtics, els jakars que feien teles a dues cares. Les fàbriques eren al fons dels barrancs, a vora riu, per aprofitar la força hidràulica. El riu canviava de color pels vestits dels tints, ara era blau o roig segons el color que tintaren les teles.

Esclatà la guerra de Vietnam. Lo que provocà un estrepitós augment de la producció tèxtil –sobretot mantes de “triturat” per a l’exèrcit–. Es triturava tot; draps vells, espardenyes amb en cànem enganxat... i com d’aquesta mescla no en sortia fibra, l’hi afegien oli de màquina per cohesionar la pasta i treure fibra. Les peces de vestir i mantes manufacturades amb aquesta filatura, no abandonaven mai l’olor a petroli que s’estenia també per tota la ciutat. Els obrers lluïen el vestit dels diumenges d’aquesta tela empudegada. Els amos o patrons utilitzaven vestits de tela d’estam de Terrassa i Sabadell.

L’Ovidi i jo apreníem sulfatin-na, que eren unes màquines que torçaven el fil per a els telers.

L’ofici consistia en lligar o pegar els fils que es trencaven, en un temps límit, mentre la màquina es desplaçava avant i enrere.

Quan els alcoians volien passar ràpidament a “millor vida” ho tenien fàcil, es deixaven caure per algun dels nombrosos ponts que bordegen la ciutat saltant els barrancs. Nosaltres i amb joguera contàvem les marques que feien sobre la barana allí on havia saltat el suïcida. “Ovidi quantes en portes en eixa banda? –déu i tu?”. Curiosa curiositat infantil.

En les escoles nacionals de Ribera i la de la plaça de dins, ja no quedaven mestres lliberals o republicans, havien fugit a França o a Mèxic o... la repressió franquista els havia exiliat o liquidat. Nosaltres rebíem l’educació en “castellano” en la enciclopèdia (ed. Bruño) la gimnàstica (obligatòria) era de caràcter militar impartida per un maestro falangista “a cobrir-se, ar!”

L’Ovidi es disfressava feia ganyots i postures teatrals davant del mirall. Jo pintava el primer quadret tamany postal emocionant-me creient-me Miguel Àngel.

Sento Masià

Molins de Rei, febrer del 2015

CRÒNICA EXPOSICIÓ "OVIDI, 20 ANYS DE VACANCES" AL FET A SANT FELIU

 

El mitjà de comunicació "Fet a Sant Feliu" es fa resó sempre de les activitats que des de la USLA organitzem.

En aquesta ocasió, el nostre col·laborador Jordi Jiménez, a la vegada cronista del Fet A Sant Feliu, fa la crònica de l'exposició que hem organitzat en relació al vinté aniversari de la mort del cantant d'Alcoi. 

La transcribim de manera textual, reconeguent l'autoria i la procedència, a la vegada que us animem a visitar la plana web de la revista (http://www.fetasantfeliu.cat/) 

L'autoria de les fotografies: M. Rius

Una exposició recull l’itinerari biogràfic i artístic del polifacètic Ovidi Montllor.

Cultura però també compromís, tendresa, solidaritat, identitat; un llegat tant vigent com necessari.

L’associació USLA, l’Ateneu Santfeliuenc i l’Ajuntament de Sant Feliu han decidit dedicar un temps i un espai per al record de l’Ovidi; una exposició, un concert i reportatges, seran els actes que al llarg d’aquesta setmana ens faran recordar la vida i obra d’aquest polifacètic artista d’Alcoi.

L’Ovidi és...

Però potser algun desmemoriat, o algun malintencionat, es preguntarà si calia rememorar el vintè aniversari del seu comiat. Doncs la resposta és SÍ, així amb majúscules; l’Ovidi és un artista de cap a peus, però no per la seva tècnica vocal i la seva dicció depurada, que la té, o per la seva expressió corporal, supèrbia, o per... És un artista suprem perquè sap combinar com ningú tendresa i “mala llet”,  “i un compromís innegociable amb la llibertat i els principis democràtics” com diu el Pau Alabajos. Sí, perquè és un artista que va més enllà, que defuig en realitat, dels posicionaments estètics a la darrera moda, el seu art és una eina per “retransmetre” la vida mateixa.

“L’Ovidi és la realitat” diu qui el va acompanyar tota una vida, el guitarrista Toti Soler. I aquest imperatiu categòric, auto imposat, no va ser de l’agrat de molts, “els feia por el mirall que tu els plantaves davant els ulls” li diu el Miquel Pujadó. En definitiva, un artista compromès amb la vida i els ciutadans.

Setze panells per recordar una vida i un llegat

Si voleu saber més, o conèixer millor a l’Ovidi us recomanem que us apropeu a l’Aula de Cultura de l’Ateneu Santfeliuenc per gaudir de l’exposició “Ovidi, 20 anys de vacances”.

L’exposició, que restarà a l’Ateneu fins al dia 19 de març però que després voltarà per tota Catalunya, és un aproximació a la vida i obra de l’artista d’Alcoi. Així podem recórrer els seus múltiples oficis, la seva dedicació a la poesia (amb alguns llibres publicats), al cinema (amb més de 40 aparicions), al teatre (el seu primer ofici en arribar a Barcelona), a la televisió (participació a unes 15 sèries), però també  podrem apropar-nos a la seva obra més coneguda (les seves cançons) per acabar amb l’opinió que d’ell han donat amics del gremi de la literatura (Isabel-Clara Simó, Joan Fuster, M.Vázquez Montalban i Monserrat Roig) i la música (Toti Soler, Pau Alabajos, Cesk Freixas, Miquel Pujadó).

Tot això amanit amb un una magnifica mostra de fotografies, dades, bibliografia, discografia complerta i lletres de les seves cançons més conegudes!

En definitiva, una ocasió magnifica per retrobar-nos amb l’Ovidi després de les seves llargues, merescudes, i esperem que relaxades, vacances. Sant Feliu ha estat sempre terra amiga per l’Ovidi, ells ens ha visitat en moltes ocasions i ara torna a ser entre nosaltres; aneu a visitar-lo i expliqueu-li que el trobeu a faltar.

Per anar fent boca!

A l'espera de tots es actes en record de l'Ovidi, us animem a escoltar-lo i sentir-lo en aquestes tres interpretacions. Esperem que us agradin!

"20 anys sense l'Ovidi" Llistat d'activitats

Un deu de març de l’any 1995, l’Ovidi va decidir que ja estava bé, que plegava. I ens va deixar, una mica més, orfes. Un artista, una persona sensible al cap i a la fi, que ja s’ensumava, des de feia molt, que això no s’aguantava, que ens havien ensarronat, que ja estava bé del pa que s’hi dona.....
Ell sempre va mostrar un talant rebel (i cal ser terriblement coherent per ser rebel!) i això no li varen perdonar i, a més,  li  van fer pagar amb intents d’ostracisme.
Per tot això, el seu record ha estat sempre viu entre els seus seguidors i admiradors. Aquest any però, i coincidint amb el vintè aniversari de la seva desaparició,   una munió d’activitats volen recordar-lo i mostrar-lo aquells que encara no el coneixen! Sant Feliu no serà aliena a aquestes iniciatives; organitzats per la USLA i l’Ajuntament de Sant Feliu, aquesta setmana viurem un seguit d’actes destinats a gaudir del record del cantant, poeta, actor, i moltes coses més, d’Alcoi.
Ja no ens alimenten les molles, ara volem el pa sencer!
El dimarts, dia10 de març, i coincidint amb la data de la seva mort, s’inaugura l’exposició “Ovidi, 20 anys de vacances” L’acte tindrà lloc a l’Aula de Cultura de l’Ateneu Santfeliuenc a partir de les 20h. L’exposició es podrà veure fins al dia 19 de març.
Tot just al dia següent, dimarts 11, es presentarà el documental “Ciutadà Ovidi” (Dir. Felip Solé) que es complementarà amb el diàleg entre alguns dels nostres veïns (Angel Merino) i conveïns (Sento Masià) que conegueren més a fons a l’Ovidi.
Cal anunciar aquí que la conferència de I. Riera, programada per al dia 12 de març, ha estat anul·lada per impossibilitat d’assistència del ponent.
La cloenda d’aquesta iniciativa serà divendres 13 de març amb el concert de Jordi Gil i la Munchaüsen Band que oferiran un concert homenatge a l’Ovidi a l’Auditori del Palau Falguera. Les entrades (a 5€) les podeu comprar dies abans a la sala d’Exposicions del mateix Palau entre les 18 i les 20h.
Adéu, bon vent i barca nova!
Així que ja ho sabeu, si voleu reivindicar, gaudir, conèixer, ensenyar, mostrar a aquest personatge central de la nostra vida (cultural, política, social, sentimental) aquests dies ho tindreu molt més fàcil, aprofiteu l’ocasió!

Recordant l'Ovidi. Sant Feliu, març del 2015!

Ja fa vint anys! Vint anys que l'Ovidi va decidir deixar-nos sense la seva companyia. Des de la USLA volem aprofitar aquest trist aniversari per apropar-nos a la figura d'aquest artista inigualable, irreductible, compromès  i terriblement coherent!

Per tot això us convidem als actes que hem organitzat!

Esperem que siguin del vostre gust i, com diria l'Ovidi, "bon vent i barca nova"

Un 10 de març de 1995, Ovidi Montllor s'acomiadava de la vida i va marxar de vacances. Deixava en l'empresa un CV impecable "artista complet, lliure, sensible, polifacètic, rebel, creatiu, autèntic, profund i un català d'Alcoi"  segons diu Toni González.

Fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals llibertaris i humanistes, hereu de la derrota i la memòria, farà del seu treball al món de la cultura (cançó, teatre, poesia, cinema) una eina al servei dels humils, al servei de l'emancipació social i per la recuperació de les nostres arrels nacionals. Mai va defugir del compromès i la lluita, traspuant sempre solidaritat i tendresa.

El camí per ell triat no sempre va ser del gust dels que manen. Va tenir els seus problemes, incomprensions i abandons. Necessaris com a representants dels que estaven obligats al silenci durant el tard franquisme i la transició, la majoria de companys de ruta i ofici van ser silenciats pels nous “garants” de la democràcia.

La seva biògrafa, la Núria Cadenas, reconeixia que no va ser fàcil arraconar l’Ovidi: “només cal parar l’orella (...) deixar-se encomanar per la sàvia mala llet que impregnava moltes de les seves cançons, per l’esperança  que les amara totes, és un acte de salut nacional”

Després de vint anys de vacances ja és hora que l’Ovidi torni.

(Text extret dels materials de l'exposició)