EUROVEGAS: L'AQÜÍFER DEL DELTA, UN BÉ ESTRATÈGIC PER L'ÀREA METROPOLITANA

Tot seguit reproduïm l'article d'en Jaume Sans, geògraf de la Plataforma "Aturem Eurovegas", "L'aqüífer del Delta, un bé estratègic per l'àrea metropolitana" publicat al suplement "Salvem el Delta del Llobregat - Aturem Eurovegas" d'aquest passat mes de Juliol, que ens permetrà conèixer molt millor el valor estratègic i les característiques del terreny del Baix Llobregat on tenen la intenció d'ubicar el megacomplex "Eurovegas".

L’aqüífer del Delta, un bé estratègic per l’àrea metropolitana

// Jaume Sans

El subsòl del Delta del Llobregat acull un important aqüífer. De fet, es tracta d’un aqüífer doble, és a dir, està format per un aqüífer superior i conegut des de fa segles, i un aqüífer inferior, situat a més profunditat i separat per una capa d’argiles.

Aquest darrer aqüífer no va ser descobert fins l’any 1893. La seva troballa va significar un autèntic revulsiu per als pobles del delta. L’aigua era molt abundant, semblava inesgotable. Aquesta aigua va permetre regar els termes de Viladecans, Gavà i Castelldefels, municipis als que no arribava l’aigua procedent del Canal de la Dreta del Llobregat que s’havia inaugurat el 1855. L’aigua del aqüífer s’extreia a través de pous. D’aquesta manera, l’agricultura de regadiu deltaica va arribar al seu zenit en extensió i producció durant les primeres dècades del segle XX.

Però no només l’agricultura es va beneficiar d’aquesta aigua: la indústria, gran consumidora, també ho va fer. L’aigua va permetre la industrialització del marge dret del delta amb l’arribada d’empreses com la Seda, la Paperera Espanyola al Prat o la Roca a Gavà. I amb elles l’arribada de persones procedents d’altres comarques i indrets de l’estat. També va atraure la instal·lació a Cornellà, i ara també a Sant Joan Despí, d’Aigües de Barcelona que, mitjançant els seus pous, la va destinar a aigua de beure per a la ciutat de Barcelona.

Actualment, aquest aqüífer profund és considerat estratègic per la pròpia Generalitat doncs és un embassament natural a disposició de qui viu a l’àrea metropolitana de Barcelona. En època de sequera, els pous situats a Cornellà i a Sant Joan Despí ens aporten l’aigua que no hi ha als embassaments.

Aquest aqüífer tan important també ha rebut agressions en el passat. Han estat agressions greus que l’han contaminat en alguns punts o bé salinitzat en d’altres. La sobreexplotació a nivell industrial, les extraccions d’àrids o la construcció durant els anys seixanta de les dàrsenes del port delta endins, han estat les causants d’aquests problemes. Cal tenir present que una part de l’aigua destinada a engruixir o recarregar aquest aqüífer procedeix de la pluja i del reg per inundació de la pròpia pagesia, així doncs, la pavimentació del sòl agrícola afectaria molt negativament aquesta capacitat de recàrrega.

UN PAISATGE CULTURAL ÚNIC

El Delta del Llobregat actual és un mosaic de paisatges d’allò més contrastats. De tots ells, els més propers al paisatge originari els trobem, en primer lloc, al conjunt d’aiguamolls i maresmes que conformen el Consorci dels Espais Naturals del Delta del Llobregat. A tall d’exemple, trobem el paratge de La Ricarda o l’entorn de l’estany del Remolar i la maresma de les Filipines. El paisatge vegetal està lligat a la presència o no de l’aigua, amb canyissos, bogues, lliris o joncs. Sobretot, però, hi destaca una abundant avifauna present al llarg de tot l’any.

L’altre gran paisatge, el que es troba directament amenaçat per l’Eurovegas, és el paisatge agrícola. Conegut amb el nom de Marina, aquest espai agrícola es troba gestionat pel Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat. De fet, més que d’un paisatge agrícola, estem parlant d’un paisatge cultural, en el que natura i activitat humana es fusionen generant un hàbitat que no trobem a cap altre indret de Catalunya. L’element humà més destacat que hi trobem són les masies encara existents, més de 40 escampades aquí i allà.

La majoria d’aquestes masies van ser construïdes durant la segona meitat del segle XIX, segons avançaven les aigües del Canal de la Dreta pel delta. Algunes són més antigues, com ara Cal Monjo (a la Ribera del Prat de Sant Boi de Llobregat), ja documentada al segle XV. Cal Monjo, avui en estat d’abandó i ruïna, és el mut testimoni de les primeres colonitzacions del delta. Tenia un clos fet de pedra de Montjuïc, en resta algun element, que encerclava la casa i les estances adjacents. Era una mesura de protección davant una crescuda del riu, molt proper. Trobem diverses masies amb closen aquest sector del Riu Mort de Sant Boi i la Ribera del Prat.

En aquest paisatge cultural, l’aigua i les seves infraestructures hi són presents. El Canal de la Dreta, amb les seves sèquies derivades conegudes com a filloles o els canals d’escorrentia o drenatge, conformen juntament amb la regularitat de les parcel·les agrícoles, un paisatge únic. Els diferents canals són punts de suport per a la flora i la fauna que l’enriqueixen. Endreçant aquest paisatge trobem una atapeïda xarxa de camins, a mode de malla però amb vies importants que segueixen una orientació de muntanya a mar. Entre aquestes, en destaquem el Camí de la Bomba.

El Camí de la Bomba se situa relativament a prop dels afores del nucli antic de Sant Boi i es dirigeix vers el Prat de Llobregat. El que singularitza aquest camí és que es troba elevat uns pocs metres per sobre dels camps que l’envolten. En realitat, estem parlant d’un marge de defensa contra els desbordaments del Llobregat, el  segon marge. El primer, que tanca el llit del riu, el constitueix l’anomenat Camí del Sorral. El Camí de la Bomba, doncs, és un pòlder o barrera de protecció davant l’aigua, però no a Holanda sinó a Catalunya. Va ser construït per aportacions de terres per part de la pagesia entre els segles XVI i XVII.

EL CANAL DE LA DRETA DEL LLOBREGAT

El delta del Llobregat va arribar fins a inicis del segle XIX sense haver patit cap gran transformació, amb un paisatge, en molts aspectes i llocs, poc humanitzat. Fins aleshores, el paisatge agrícola es troba dominat pel secà i les pastures. Tot això va canviar radicalment a partir de l’arribada del nou segle.

Els canvis no van ser homogenis en tot el territori deltaic. La transformació del paisatge agrícola, el pas del secà al regadiu, es produeix a dues velocitats segons el marge en què ens trobem: el marge esquerre (delta de llevant, amb la Marina de Sants, l’Hospitalet i Cornellà) o el marge dret (delta central, amb Sant Boi i el Prat). Pel que fa al delta de ponent (Viladecans, Gavà i Castelldefels), l’aigua dels canals no hi va arribar mai.

El fet que ens explica la diferent evolució del paisatge agrícola entre marges del delta té a veure amb la construcció i posada en marxa del Canal de la Infanta anys abans que el seu homòleg de la Dreta. El marge esquerre es veurà transformat molt abans tot mostrant el que succeiria posteriorment amb el seu homòleg dret.

La construcció del Canal de la Infanta, en honor a la infanta Luisa Carlota, el 1819, va significar la transformació radical del paisatge agrari. Fins llavors, els cereals, les parres, la vinya o el mateix cànem, juntament amb les pastures i aiguamolls, dominaven el paisatge. El paisatge agrícola de secà donava lloc a un nou paisatge dominat pel regadiu. El Canal de la Dreta es va començar a construir el mateix any 1819 però nombrosos problemes de diferent índole, especialment referits al cost de la seva construcció –les crescudes del riu van destruir les primeres obres–, van provocar l’abandonament del projecte.

No és fins a mitjans de la década de 1850 en què es reinicien les obres. Entre 1855 i 1866, el canal entra en funcionament progressivament i va transformant radicalment el paisatge agrícola. En la seva màxima esplendor, el Canal de la Dreta va arribar a regar al voltant de 3.000 hectàrees, cap de les quals dels termes de Gavà i Castelldefels. Aquests termes utilitzaven l’aigua de pou, especialment a partir de 1893, amb el descobriment de l’aigua artesiana de l’aqüífer profund.

A dia d’avui, el Canal de la Dreta es troba en ple funcionament i una gran part del seu recorregut és visible, no ha patit grans canvis des de la seva construcció, a excepció de determinats trams urbans. Es conserven nombrosos ponts originals del segle XIX i és un important punt d’aigua per a la fauna i la flora. No ha passat el mateix amb el seu homòleg que rega el marge esquerre, avui soterrat gairebé sencer i amb els ponts i elements arquitectònics propis perduts.

EL PARC AGRARI APORTA IDENTITAT

Els antics pobles han esdevingut ciutats però encara mantenen en l’espai agrícola del delta una part del seu origen i identitat que les singularitza.

Fires i productes propis del delta com són la IGP (Indicació Geogràfica Protegida) del pollastre Prat, amb fira pròpia al desembre; la Carxofada (al març) o la Fira de la Puríssima (al desembre), ambdues a Sant Boi o els espàrrecs i la seva fira a Gavà (a l’abril), en són una mostra. La carxofa Prat està esdevenint els darrers anys tot un símbol.

El paisatge del Parc Agrari també aporta identitat i arrelament a la gent que viu al territori: els camins que el travessen són recorreguts per passejants familiars, ciclistes i esportistes diversos que el fan seu. Els camps, els canals i masies conformen l’imaginari col·lectiu de les seves habitants davant la banalització del paisatge de la gran Barcelona. //