EUROVEGAS: UNA RULETA ON SEMPRE GUANYA LA BANCA

Com ja és conegut, l'USLA serà una de les entitats que formaran part del grup local que es constituirà pròximament a Sant Feliu de Llobregat contrari a la instal.lació del megaprojecte Eurovegas a la nostra comarca, donant així ple suport a la Plataforma "Aturem Eurovegas". En aquest sentit, anirem reproduint articles que es publiquin sobre el tema per tal de poder entendre les repercussions que per la comarca pot tenir el projecte si al final decideixen instalar-lo al Baix Llobregat.



Així doncs, a continuació reproduïm l'article del periodista Marc Font "Eurovegas: una ruleta on sempre guanya la banca" recentment publicat al suplement especial "Salvem el Delta del Llobregat - Aturem Eurovegas" editat per "La Directa" i la plataforma "Aturem Eurovegas":

Eurovegas: una ruleta on sempre guanya la banca

Les promeses dels promotors es desinflen abans que el complex sigui una realitat

  

Promeses de prosperitat acompanyades de la suposada creació de milers de llocs de treball. Xifres de vertigen. Demanda de lleis fetes a mida. I necessitat d’una enorme inversió pública que, inicialment, és silenciada pel miratge de milions i milions que, suposadament, generarà el majestuós projecte. Eurovegas, el macrocomplex del joc i de l’oci que promou Las Vegas Sands, la companyia del magnat estatunidenc Sheldon Adelson, és l’enèsim pla monumental que s’anuncia a so de bombo i platerets i genera un encès debat al voltant del model social, econòmic i ambiental que es vol per a un territori. D’una banda, s’alinea qui el defensa amb l’argument que és positiu perquè dinamitza l’economia, genera ocupació i incrementa el nombre de turistes que s’apropen a la zona; de l’altra, qui s’ho mira amb escepticisme i recorda els precedents similars (podríem parlar de Terra Mítica, Grand Scala o la Ciutat de la Cultura de Santiago) per alertar que les xifres promeses no s’ajustaran a la realitat i que, molt probablement, de la pompa inicial al cap d’uns anys només en quedarà atur, destrucció del territori i deutes, que sovint seran afrontats per les administracions públiques.

Pendents que Las Vegas Sands anunciï l’1 de setembre –sempre que no hi hagi un nou endarreriment– si el macrocasino s’ubica al Delta del Llobregat, a Madrid o, finalment, no es fa, el projecte d’Adelson ha anat rebaixant progressivament les seves xifres des que se’n va tenir notícia per primera vegada, el novembre de l’any passat. Aleshores, es va anunciar una inversió d’entre 15.000 i 18.800 milions d’euros fins el 2022 per construir 12 resorts hotelers que sumarien 36.000 habitacions; 6 casinos, amb més de 1.000 taules de joc i 18.000 màquines escurabutxaques; 3 camps de golf, 9 teatres i restaurants per a 50.000 persones; i la creació de 162.000 llocs de treball fins el 2017, 30.000 per a la construcció del complex i 132.000 per a l’explotació. Quan el projecte estigués a ple rendiment, el 2025, el nombre de gent empleada seria 275.000, la majoria treballadors i treballadores directes d’Eurovegas, sempre segons la versió corporativa. 

Rebaixa del suflé

El director d’operacions de Las Vegas Sands, Michael Leven, va aprofitar la visita que una delegació de la companyia va fer a Barcelona i Madrid a final de juny per rebaixar el suflé. Va assegurar que la primera fase del complex podria estar operativa el 2015 o el 2016, després d’una inversió de 6.000 milions de dòlars (uns 4.700 milions d’euros), dels quals només una tercera part provindrien de fons propis i la resta els hauria d’aportar el sector financer. S’aixecarien 4 hotels i 2 casinos i es generarien en total 30.000 llocs de treball, 15.000 durant la construcció i la resta en l’explotació, una cinquena part de les magnituds apuntades set mesos abans. Leven va reconèixer que, si no aconsegueixen el finançament, difícil tenint en compte la situació de la banca, es plantejarien reduir el projecte.

Las Vegas Sands vol adquirir, sigui com sigui, les 800 hectàrees de terreny que afirma necessitar per aixecar el complex, tot i que ha admès que només amb 300 n’hi ha prou per encabir-hi els hotels, casinos, centres de convencions... La resta es dedicarien a “serveis complementaris” però, des dels col·lectius crítics amb Eurovegas, s’apunta que la voluntat seria revendre-les posteriorment en un autèntic pelotazo en la línia de les pitjors pràctiques especulatives de l’era de la bombolla del totxo.

Xifres sota sospita

Economistes, partits polítics i grups opositors s’han dedicat a rebatre les xifres de Las Vegas Sands amb estudis comparatius. Un treball d’ERC, per exemple, subratlla que en el pic de la temporada turística del 2010, al Principat hi havia 390.000 persones treballant en el sector, amb unes 540.000 places d’allotjament, de manera que es veu impossible que les 36.000 que, com a molt, pot oferior Eurovegas generin 164.000 llocs de treball. Els casinos de Las Vegas empleen de forma directa 300.000 persones a tot l’estat de Nevada, fet que posa en dubte que un sol complex aquí pugui apropar-se a aquestes magnituds. La pròpia Las Vegas Sands totalitza 20.000 habitacions i 40.000 llocs de treball entre els seus complexos dels Estats Units, Singapur i Macau. Finalment, el catedràtic d’economia aplicada de la UAB Josep Oliver explicava fa uns mesos que entre funcionaris i treballadores de les empreses públiques, la Generalitat dóna feina a 230.000 persones, fet que el va portar a concloure que les dades d’Adelson són, simplement “una presa de pèl”. També es qüestiona la xifra de visitants, que amb el complex a ple rendiment s’ha anunciat que seria de 30.000 al dia, quan a tot l’Estat espanyol el nombre s’eleva a 137.000.

Més enllà del model de negoci i de l’aposta per una economia del totxo i especulativa de funestes conseqüències, l’altre gran rebuig que genera Eurovegas és que el grup impulsor vol que es converteixi en una illa d’excepció legal, en què es paguin menys impostos, el personal tingui menys drets, s’aconseguixin exempcions de tot tipus i se suspenguin lleis com les del tabac. A canvi, a més a més, les administracions haurien d’afrontar despeses en seguretat i millora en l’accessibilitat al macrocomplex. “Transferirem la sobirania a Las Vegas? Les elits d’aquest país s’han tornat boges”, concloïa en un article recent el filòsof Josep Ramoneda en relació a les demandes d’Adelson, per carregar contra el servilisme de la classe dirigent. I és que la ruleta en què s’han ficat Mas i companyia pot acabar deixant l’administració, i per tant, la ciutadania, encara més escurada. Només el magnat del joc sembla guanyar-hi.

TERRA MÍTICA

Un fiasco mític

Eduardo Zaplana, l’aleshores president de la Generalitat valenciana, va inaugurar el 2000 el parc d’atraccions de Terra Mítica, ubicat a Benidorm (Marina Baixa). L’objectiu era “acabar amb l’estacionalitat” del turisme a la zona i convertirse en un dels motors econòmics de la demarcació d’Alacant. Prometia 2.000 llocs de treball directes i 6.000 d’indirectes. Dotze anys més tard, es pot parlar de fiasco mític. El parc ha perdut diners a carretades i s’ha convertit en un dels paradigmes dels ruïnosos projectes monumentals del Consell. Actualment, només 175 persones treballen a Terra Mítica, de les quals únicament una vintena tenen feina tot l’any. El complex està obert de març a octubre, però només durant l’estiu ho fa entre setmana. Les inversions estrangeres anunciades per Zaplana no van aparèixer mai i les úniques sòcies van ser les entitats financeres locals (la CAM, Bancaixa i el Banc de València) i la mateixa Generalitat. Terra Mítica, que ha suposat una despesa pública de casi 400 milions, va passar fa algunes setmanes a mans del grup Aqualandia, que va pagar-ne 65 milions, dels quals només 6,2 han estat recuperats per les arques públiques. Un desastre colossal al que cal afegir els reiterats incompliments del conveni col·lectiu que ha patit la cada cop més migrada plantilla.

GRAN SCALA

El gran engany

El 12 de desembre de 2007, 700 persones van omplir el Saló de la Corona d’Aragó a Saragossa per assistir a la presentació d’un projecte que prometia revolucionar el territori: Gran Scala. Iniciativa del consorci International Leisure Development (ILD) les xifres que anunciava feien feredat, potser massa: 17.000 milions d’euros d’inversió, 32 casinos, 7 parcs temàtics, hotels amb capacitat per a 25.000 persones, 250 botigues, 26.000 llocs de feina directes i 65.000 d’indirectes i 25 milions de visitants per a l’any 2020, un cop el macrocomplex del joc i l’oci estigués a ple rendiment. Amb la complicitat del govern autonòmic, en aquell moment una coalició del PSOE i el PAR –la dreta regionalista local–, el grup promotor va aconseguir que s’aprovés una llei a mida que permetés la instal·lació de Gran Scala i que se’ls facilités 3.000 hectàrees de sòl a Ontinyena, un municipi de 650 habitants del Baix Cinca. Aviat, però, es va descobrir que ILD, formada per comissionistes i deutores d’Hisenda, era qualsevol cosa menys solvent i el projecte es va paralitzar fins a esfumar-se del tot el febrer d’enguany, quan no es va fer efectiva l’opció de compra sobre els terrenys esmentats. Gran Scala va ser un gran engany.

RESIDENCIAL FRANCISCO HERNANDO - SESEÑA

El deliri del ‘Pocero’

 Seseña, un poble de Toledo molt proper a la frontera amb la Comunitat de Madrid, tenia 6.500 habitants el 2003. L’objectiu del constructor Francisco Hernando, conegut com El Pocero, era que arribés als 60.000 el 2011, gràcies als 13.500 pisos que la seva companyia aixecaria a la macrourbanització que portaria el seu nom. Dels somnis del Pocero, un personatge megalòman que personalitza alguns dels pitjors excessos que es van cometre a l’Estat espanyol abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, en queden avui milers de pisos sense vendre i una urbanització inhòspita on hi viuen poc més de 2.000 veïns. Manuel Fuentes, alcalde per IU del municipi del 2003 al 2011, va enfrontar-se a Hernando i va denunciar la nul·la viabilitat d’un projecte que contemplava la construcció d’un llac artificial a un desert i que suposava una despesa de 100.000 euros mensuals (el 10% del pressupost municipal) només en manteniment. El crac immobiliari va enganxar de ple el Pocero, que havia aixecat 5.600 pisos, dels quals només n’havia venut una petita part. Posteriorment, els bancs se’n quedarien més de 2.000 per pagar els deutes del constructor que, fracassat el seu somni espanyol, se’n va anar a fer negocis a la molt democràtica Guinea Equatorial.

VALL FOSCA MOUNTAIN RESORT

La vergonya dels Pirineus

 99 habitatges acabats, la majoria dels quals sense ningú que els compri, un camp de golf de fireta, zones pendents d’urbanització i remuntadors i pals de la projectada estació d’esquí en accelerat procés d’oxidació. Aquest és el panorama en què es troba el Vall Fosca Mountain Resort, el fallit macrocomplex turístic al municipi de la Torre de Cabdella, al nord del Pallars Jussà. La Generalitat va aprovar el projecte, promogut per Vallfosca Interllacs, el 2001, quan es venia assegurant que crearia 300 llocs de treball –el 45% de la població de la vall-, gràcies a la construcció de 900 habitatges al poble d’Espui, vuit hotels, 2.200 places d’aparcaments i els esmentats camp de golf i estació d’esquí. L’oposició de grups ecologistes i d’una plataforma local denunciant que estava basat en un model de turisme especulatiu, centrat en la construcció i gens respectuós amb el medi no va evitar el suport de CiU i PSC a un complex que el 2005 va passar a mans de Fadesa. Tres anys més tard, l’aleshores Martinsa-Fadesa presentava un concurs de creditors de més de 5.000 milions i paralitzava les obres. Ara, l’ajuntament de la Torre de Cabdella hi projecta un museu hidroelèctric, mentre els fòssils del projecte segueixen ben visibles.

*Article publicat amb el suplement especial Salvem el Delta - Aturem Eurovegas editat per La Directa i la Plataforma Aturem Eurovegas.