La ciutat de les Roses és un lloc tranquil per a viure.
No obstant això hem tingut certs episodis de violència que sacsejaren profundament a la nostra població al llarg del segle XX.
A la "truculenta" història de l'Enriqueta Martí (coneguda com la Vampira del Raval), se li sumem històries de violència política (els enfrontaments entre carlins i lerrouxistes, la saca de la Torre de la Presó al llarg de la guerra civil), els aldarulls i saquejos als magatzems de menjar els darrers dies de conflicte o els robatoris de les nòmines de la fàbrica Samson han estat evidències de la presència constant de la violència a les nostres vides.
Per això volem parlar i oferir a la gent de Sant Feliu unes sessions dedicades a la violència i la seva expressió més literària: la novel·la negra! Per això hem organitzat els primers VESPRES NEGRES DE SANT FELIU!
Una vegada inaugurada l'exposició "Catalunya en Transició" estem en condicions de començar a preparar la visita que ens farà C. Martínez per parlar sobre aquest fenomen tant controvertit. Com a complement a la seva conferència, que porta per títol "De la Transició admirada a la Transició contestada", us proposem avui re-visitar un article d'opinió d'un dels nostres col·laboradors publicat al Fet a Santfeliu (els llunyans dies del setembre del 2013) on s'oferien noves i crítiques visions d'aquest procés transitori sota el curiòs títol de "Heu viscut per sobre de les nostres llibertats (o elogi de l'actuació ciutadana)"
Us animem a la seva lectura i us recomanem fervorosament que visiteu la plana del Fet a Santfeliu (http://www.fetasantfeliu.cat/) per estar informats sobre la realitat santfeliuenca.
"Heu viscut per sobre de les nostres llibertats (o elogi de l'actuació ciutadana)"
Per Jordi de Amorós
Com si jo fos un endeví de tercera divisió
escrivia al meu article sobre Kaligràfics que el pas soterrat, a més
de ser un dels elements urbans santfeliuencs més utilitzat, era també un
dels més odiats i una “arma arrojadiza” usada pels polítics locals
contra els diferents governs municipals. Dos dies més tard, l’antic
alcalde J. A. Vázquez, reclamava en un tuit sorneguer la data de
retirada de les tanques del citat pas una vegada que l’actual alcalde ja
havia penjat fotos al seu blog; cistella de tres pel cronista amb dots per endevinar el futur immediat i insubstancial!
Uff.... la veritat és que encertar aquest tipus de coses no és gaire difícil. Com aquest tenim exemples per donar i vendre que
diria aquell. Els darrers quaranta anys (més o menys entre el 68 i avui
dia) hem patit, els ciutadans de l’estat espanyol, un procés històric
que, segons les “fonts oficials”, ens ha portat de la dictadura a una
democràcia exemplar a través d’una transició modèlica. Però sembla que
la cosa no ha estat tan perfecta. Darrerament tot un seguit de productes
literaris semblen anunciar-nos que no només el camí està ple
d’imperfeccions, si no que el procés hauria forçat un camí “limitat” pel
que respecta a les llibertats col•lectives i individuals. I és aquí on
els “nostres” polítics haurien perdut el nord i haurien col•laborat en
un procés “diabòlic”...i de aquellos polvos vienen estos lodos.
No li dedicaré cap línia a recordar l’historial delictiu de la casta
política espanyola ni el seu “pocavergonyisme” en delectar-se en el
fangós joc electoral del “doncs, tu més” .
Amb la sana i
democràtica idea d’aportar elements per una revisió crítica del nostre
passat més recent goso posar a sobre de la taula, de manera desordenada,
alguns d’aquests artefactes literaris per si algun ciutadà està
interessat en sondejar aquesta via d’opinió.
En primer lloc cal
parlar tant el Pepe Ribas com el Pau Malvido; els dos han explicat el
complicat procés de transició des d’una perspectiva personal i en
primera persona. El primer, a l’extens treball Los 70’s a destajo. Ajoblanco y Libertad,
recupera les històries d’una de les publicacions més importants dels
70’s (Ajoblanco) i descriu el panorama polític i cultural de la
transició per esgrimir la tesi que tot el procés (eliminació de les
formes franquistes, accés a una llibertat complerta) es va pervertir des
de les castes polítiques (antigues i noves) per arribar a una
pseudodemocràcia limitada (“un franquisme de partit” a
especificat en entrevistes posteriors). El segon, amb un discurs i un
llenguatge més desenfadat però compartint la mateixa tesi, ànsies de
llibertat retallades per formes “noves” i “porugues”d’un futur immediat
rupturista i (pseudo)revolucionari, narra tota la moguda “underground” a
Nosotros los malditos.
Sobre les singularitats
que tot el procés implicà son molt interessants les aportacions que
diferents treballs aporten sobre ordres temàtics variats (violència
política, alternatives a la proposta de la transició i la cultura com
eina de destrucció de la dissensió).
Sobre la violència política i el seu paper reaccionari al llarg de la transició ens parla Mariano Sánchez Soler a La transición sangrienta: una historia violenta del proceso democrático en España 1975-1983.
Al llarg d’un molt documentat i extens treball, el prolífic Sánchez
Soler exposa la llarga llista de casos que demostren que tot el procés
de demolició de l’edifici franquisme va ser una empresa controlada des
del poder “vell-nou” amb una important presència de l’ús de la violència
política que modulà i retallà qualsevol intent de via alternativa a la
capitalista – autoritària.
Precisament sobre la possibilitat de
la presència de vies diferents, crítiques amb els models “democràtics
occidentals”, i la seva desaparició/desmuntatge/desactivació ens parla
el llibre de Joan Zambrana La Alternativa libertaria: Catalunya 1976-1979.
Concretament se centra en el procés de com la possibilitat real d’una
l’alternativa llibertària a la dècada dels 70’s (amb demostracions de
força massiva com el Míting de Montjuic o les Jornades Anarquistes de
Barcelona) i amb la possibilitat de la reconstitució de la CNT com
element de mobilització obrera massiva van topar amb un sindicalisme
“vertical” i “triomfant”, que rebutjava les formes
assembleàries per
apostar per un format on la pressa de decisions quedava allunyada de la
base obrera) i una acció política limitadora i limitada fruit dels
coneguts pactes de la Moncloa.
Per finalitzar aquest bloc
parlem de la mirada crítica que varis autors fan sobre la cultura
espanyola al llarg dels darrers anys a l’obra col•lectiva CT o la Cultura de la Transición.
Segons l’opinió d’aquests autors el paradigma de la cultura espanyola
resultat del procés transicional es caracteritza per constituir un
artefacte vertical (ordenada des de les cúpules de poder i transmesa cap
als consumidors de base a través d’uns productors – artistes
“subvencionats pel poder”), submisa a la veu del seu amo i que en cap
moment no es caracteritzarà com problemàtica (l’element crític ha estat
repudiat per reforçar el seu caràcter cohesionador i homogeneïtzador).
Si encara queda algun lector atent a aquest pamflet cal avisar-lo de
que estem a punt de finalitzar, però ho farem a l’ombra de l’esguard que
de la Barcelona dels anys 80’s fa un dels grans: Francisco González
Ledesma. L’autor de Crónica sentimental en rojo ens ofereix al llarg de tot un seguit d’obres una mirada “crítica” de la ciutat de Barcelona a través de la mirada del seu alter ego;
l’inspector Méndez. Aquest peculiar inspector ens mostra una ciutat
canviant que ha perdut la seva personalitat enfront d’una modernitat
falsa i interessada (en benefici de quatre) que ha provocat una
“retallada” en les llibertats i, el que és pitjor, en la felicitat de la
gent corrent que viu a barris populars com el “Xino” o el Poble Sec (i
les classes populars en general).
Aquesta ha estat una breu
mostra de les mirades crítiques sobre aquest procés “central” a les
nostres vides. Però si no en teniu-ho prou amb el mantra
repetit fins a l’extenuació de que Espanya ha gaudit d’una transició
modèlica darrerament s’ha posat de moda (i a Sant Feliu també) allò de
que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i zas!!!
retallada als pocs aspectes de millora col•lectiva observada al llarg
dels darrers anys. Hem avançat poc i el poc que hem avançat ens ho volen
arrabassar i és aquí on el treball fet al llarg de la tan cacarejada
transició ha fet efecte: la desactivació de l’acció ciutadana de base.
Polítics, sindicats, institucions, mitjans de comunicació i demés grups
d’opinió han castrat l’empenta ciutadana i s’han beneficiat i lucrat;
no, no ens enganyeu més, heu viscut per sobre de les nostres llibertats!
Ostres, després d’aquest panorama apocalíptic el
sofert lector estarà dubtant entre fugir del país o fer-se eremita.
Calma, molts dels ciutadans de Sant Feliu tenen la solució a aquesta
disbauxa. Un exemple senzill però aclaridor, aquest estiu i convocats
per l’Escola d’Estiu membres de diferents associacions vinculades a la
cultura tradicional (o a la cultura en general) van demostrar tenir i
compartir un projecte de ciutadania molt més progressista, cohesionador i
integrador que tota aquesta patuleia de polítics professionals. Aquí
està la clau, hem de tornar (o anar, com ho creieu convenient) cap un
model de participació ciutadana massiva en tots i cadascun dels aspectes
que ens afecten; des de un posicionament d’afinitat, des del compromís
(personal i col•lectiu) fins a la creació de models de socialització
superadors de les formes mercantils imposades i de marcat caràcter
restrictiu i exclusivista.
La vida és una cosa molt important per deixar-ho tot en mans dels gestors professionals.
Un any més s'apropa aquesta data que ens agrada tant als catalans i catalanes: Sant Jordi. Veritable i antic emblema de la literatura i l'amor ha esdevingut però un mecanisme barroer de la literatura (caldria dir millor producció de llibres) de tipus mediàtic (atents a l'actualitat o a llocs comuns que garanteixen l'èxit editorial)i autors amb idèntic epítet que desvirtuen de manera total una festivitat que podria esdevenir "santo y seña" d'una "cultura revolucionària".
Sí, revolucionària perquè cal molt poc, a dia d'avui, per atribuir-se aquest adjectiu davant de tanta fal·lera pel conservadorisme i el reaccionarisme. Sí, perquè si reclames a la cultura i la literatura com a eina de transformació de la societat ja és revolucionària. Sí, perquè si l'utilitzes per millorar les eines del lector per "llegir" la seva realitat i fer-lo més autònom i menys voluble és revolucionària. Sí, perquè si serveix per unir i fer grup, classe o associació i no dissoldre a l'individu en el més absolut "res de res" és revolucionària.
Com veieu ja no cal cridar a les barricades (que també) per rebre tints vermells.
Nosaltres, des de la USLA cridem a la resistència i lluitem contra l'us comercial d'aquestes armes de conscienciació massiva! Per això us convidem a visitar la nostra paradeta de llibres de 2amà que muntarem aquest Sant Jordi a la Pça de a Vila. Allà trobareu bona literatura a preus assequibles, amb diferents temàtiques especialitzades (novel·la negra, infantil i juvenil, els clàssics, literatura i pensament, etc.)
Us - hi - esperem! Visiteu-nos i gaudim d'un dia de cultura, literatura i companyonia!
A finals dels anys 30's la situació de la població afroamericana al cor dels USA era conflictiva (quin eufemisme, era violenta, salvatge i perillosa); les pallises i els linxaments eren més que habituals, eren estructurals!
Curiosament, unes de les imatges d'un linxament, amb els cossos de l'apallissat, penjat i "ballant", arriba a les mans de Abel Meeropol (jueu i comunista!) que escriu un poema inicial sota el nom de "Bitter fruit" que rapidament es convertirà en un himne contra la violència racista en els ambients d'esquerres i bohemis. Afortunadament, el text, cau en mans de Billie que la converteix en el "hit" del seu cançoner sota el nom de "Strange Fruit".
Us oferim a continuació el text original de Meerpool (en anglès), la versió traduida (gràcies al weblog de "Con Tinta de Amapolas" de Carlos Alvarado-Larroucau) i la cançó interpretada per Billie.
Aprofitem aquestes dates de descans i vacances per recordar aquesta història i la cançó.
Ens veiem a la tornada de les vacances amb noves activitats organitzades per la USLA!
FRUTA EXTRAÑA Árboles sureños cargan extraños frutos, Sangre en las hojas, y sangre en la raíz, Cuerpos negros se balancean a la brisa sureña Extraños frutos penden de los tuliperos.
Escena pastoral del galante sur, Los ojos saltones y la boca retorcida, Perfume de magnolias, dulce y fresco, Y el repentino olor de carne quemada.
Aquí está el fruto (que alardea coraje) para que arranquen los cuervos, Para que la lluvia tome, para que el viento chupe, Para que el sol descomponga, para que los árboles suelten, Esta es una extraña y amarga cosecha.
El Sento Masià (artista pluridisciplinar, nascut a Alcoi i vei de Molins de Rei, amic de l'Ovidi) rememora els temps d'infantesa i joventut a l'Alcoi de la postguerra i els anys 50's.
Amb aquest magnífic text donem per finalitzats els actes de la setmana dedicada al nostre, estimat, amic, l'Ovidi Montllor.
Convençuts de que el text serà del vostre gust us animem a que el llegiu i seguiu participant dels actes que des de la USLA organitzem!
Una abraçada.
A l'Alcoi de la postguerra no hi havia molts
cotxes al carrer. Els brossers anaven amb carro. Hi havia un sol
milionari (Leopoldo Gadea) del que deien les males llengües, que havia
amassat un milió de pessetes amb el negoci d’un quiosc a la plaça
d’Espanya. Quan passava un avió sortíem al carrer els xicons,
meravellats per aquell atrevit repte a la gravetat. Els grans es
sobresaltaven pel record dels recents bombardejos de la guerra, no ho
rebien tan meravellats com la canalla. Els recordava els avions
feixistes quan entraven per la Foia d’Alcoi a bombardejar la ciutat
industrial.
El tiet tancat a la presó
d’Alacant per roig. Cada cap de setmana, tia i cosines l’hi portaven
queviures i tabac i ho vivíem amb una certa anormal normalitat. Les
converses dels grans sobre els desastres de la guerra, la sirena que
avisava del bombardeig era la mateixa que feien servir després per
avisar de l’hora d’entrada dels obrers. Recordant els morts, un
familiar, un veí... Aquelles converses impactaven el “disc dur” dels
infants, fins al punt de treure-mos el son, despertam-mos a mitjanit
sobresaltats per si tornaven les bombes. Bombes que mai havíem vist,
però que per lo que sentíem eren enormes. No deixaven lloc on amagar-se.
L’Ovidi
i jo no havíem complert els catorze, però buscàvem feina d’aprenents
(abans dels catorze era il.legal) però algú feia la vista grossa. Fórem
aprenents; de fontaner, de paleta, de cambrer, de carnisser... i me’n
deixe alguns. Volíem ajudar a casa, doncs era època de penúries.
En
la llanderia on treballàvem anàvem descobrint la sexualitat. No sabíem
lo que era una palla, quan aparegué un noi, una mica més gran, que es
proposà davant de la nostra curiositat, omplir-ne un pot. Com que no hi
havia tele ni Facebook, tan podíem fer-la a mà, com quedar-se absorts
veien com es cruspia una aranya una mosca sense ales.
El refugi del Terrer i els soterranis de l’Institut, havien servit de presó per als vençuts.
Pels grafits de les parets no ens costava imaginar-nos les barbaritats que veurien aquelles parets.
Els
telers d’Alcoi no paraven. Les jornades eren en torns de dotze hores.
Aquell soroll de telers constant, mentre nosaltres rodejàvem, en to
burleta, a Teresa la Loca, de la que contaven, que s’havia tornat boja
del bombardeig. Toni el Bovo, Camilo Xona... eren personatges que
donaven peu a comentaris sobre les seves extravagàncies.
Mira Ovidi, un cotxe de fill de puta! Si, era un magnífic esportiu aparcat al carrer.
Amb l’edat que teníem i amb la gana que patia el poble –cap dubte– sols un fill de puta podia comprar-se un cotxe com aquell.
Calçàvem
espardenyes i es treballava de dilluns a dissabte, inclòs. Els
diumenges tocava sabata i un vestit de tèxtil triturat “made in Alcoi” i
a passejar a la plaça o donar la volta als ponts que van serpentejant
el riu Barxell, afluent del Serpis, buscant la mar de Gandia.
Els
telers d’Alcoi no paraven; telers a mà, enviant la llançadora a dreta i
esquerra. Després vingueren els telers automàtics, els jakars que feien
teles a dues cares. Les fàbriques eren al fons dels barrancs, a vora
riu, per aprofitar la força hidràulica. El riu canviava de color pels
vestits dels tints, ara era blau o roig segons el color que tintaren les
teles.
Esclatà la guerra de Vietnam. Lo que
provocà un estrepitós augment de la producció tèxtil –sobretot mantes de
“triturat” per a l’exèrcit–. Es triturava tot; draps vells, espardenyes
amb en cànem enganxat... i com d’aquesta mescla no en sortia fibra,
l’hi afegien oli de màquina per cohesionar la pasta i treure fibra. Les
peces de vestir i mantes manufacturades amb aquesta filatura, no
abandonaven mai l’olor a petroli que s’estenia també per tota la ciutat.
Els obrers lluïen el vestit dels diumenges d’aquesta tela empudegada.
Els amos o patrons utilitzaven vestits de tela d’estam de Terrassa i
Sabadell.
L’Ovidi i jo apreníem sulfatin-na, que eren unes màquines que torçaven el fil per a els telers.
L’ofici
consistia en lligar o pegar els fils que es trencaven, en un temps
límit, mentre la màquina es desplaçava avant i enrere.
Quan
els alcoians volien passar ràpidament a “millor vida” ho tenien fàcil,
es deixaven caure per algun dels nombrosos ponts que bordegen la ciutat
saltant els barrancs. Nosaltres i amb joguera contàvem les marques que
feien sobre la barana allí on havia saltat el suïcida. “Ovidi quantes en
portes en eixa banda? –déu i tu?”. Curiosa curiositat infantil.
En
les escoles nacionals de Ribera i la de la plaça de dins, ja no
quedaven mestres lliberals o republicans, havien fugit a França o a
Mèxic o... la repressió franquista els havia exiliat o liquidat.
Nosaltres rebíem l’educació en “castellano” en la enciclopèdia (ed.
Bruño) la gimnàstica (obligatòria) era de caràcter militar impartida per
un maestro falangista “a cobrir-se, ar!”
L’Ovidi
es disfressava feia ganyots i postures teatrals davant del mirall. Jo
pintava el primer quadret tamany postal emocionant-me creient-me Miguel
Àngel.
Ja fa vint anys! Vint anys que l'Ovidi va decidir deixar-nos sense la seva companyia. Des de la USLA volem aprofitar aquest trist aniversari per apropar-nos a la figura d'aquest artista inigualable, irreductible, compromès i terriblement coherent!
Per tot això us convidem als actes que hem organitzat!
Esperem que siguin del vostre gust i, com diria l'Ovidi, "bon vent i barca nova"
Un 10 de març de 1995, Ovidi Montllor s'acomiadava de la vida i va marxar de vacances. Deixava en l'empresa un CV impecable "artista complet, lliure, sensible, polifacètic, rebel, creatiu, autèntic, profund i un català d'Alcoi" segons diu Toni González.
Fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals llibertaris i humanistes, hereu de la derrota i la memòria, farà del seu treball al món de la cultura (cançó, teatre, poesia, cinema) una eina al servei dels humils, al servei de l'emancipació social i per la recuperació de les nostres arrels nacionals. Mai va defugir del compromès i la lluita, traspuant sempre solidaritat i tendresa.
El camí per ell triat no sempre va
ser del gust dels que manen. Va tenir els seus problemes, incomprensions i
abandons. Necessaris com a representants dels que estaven obligats al silenci
durant el tard franquisme i la transició, la majoria de companys de ruta i
ofici van ser silenciats pels nous “garants” de la democràcia.
La seva biògrafa, la Núria Cadenas,
reconeixia que no va ser fàcil arraconar l’Ovidi: “només cal parar l’orella
(...) deixar-se encomanar per la sàvia mala llet que impregnava moltes de les
seves cançons, per l’esperança que les
amara totes, és un acte de salut nacional”
Després de vint anys de vacances ja
és hora que l’Ovidi torni.
La tertúlia de divendres amb el Sebastià Bennassar entorn a l'obra "Remor de Serps" d'Agustí Vehí va reunir a un grup nombròs de lectors convocats per la Bib. Montserrat Roig i l'associació USLA.
El coneixement, les bones arts del conferenciant i les aportacions dels assistents van fer de la sessió una més que interssant aproximació a la presència de la temàtica de la guerra civil espanyola dins de la novel·la negra catalana contemporània.
En Sebastià treu una instantànea del públic assistent
El bon resultat d'aquesta proposta ens planteja la possibilitat de continuar endevant amb la relació amb la Bib. Montserrat Roig i sondejar més el camí de la novel·la negra.
Una abraçada per a tothom i cultura pública de qualitat! Aprofitem per fer-vos arribar unes imatges de l'acte!
Escoltant atentament els comentaris del Sebastià.
Dialogant amb el Joan Sunyé i l'Agustí Vilar
19 d’oct. 2014
TERTÚLIA LITERÀRIA AMB S. BENNASSAR
"La guerra civil espanyola i la novel·la negra contemporània"
07 de novembre de 2014
19h. Torre del Roser
Us proposem una nova activitat! Ja fa temps que volíem parlar de la presència temàtica de la guerra civil espanyola dins de la novel·la negra contemporània catalana i espanyola. Per això ens en "conxorxat" amb la Biblioteca Monserrat Roig per muntar una tertúlia al voltant d'una de les obres més destacades dels darrers anys: "Remor de Serps" de Agutí Vehí.
El dia 7 de novembre ens trobarem amb Sebastià Bennassar (escriptor i crític) per parlar d'aquest magnífic llibre, de novel·la negra, de polícies i serenos, d'un personantge sinistre (el policia franquista Pedro Urraca) i de tots els exiliats republicans que es van trobar al París del dia abans de l'arribada dels exèrcits del 3er Reich "embolicats" en una trama criminal internacional.
Si voleu participar us heu d'adreçar a la biblioteca per recollir el vostre exemplar!!!
Com a inici de curs i en el marc de l'Any Joana Raspall, la USLA organitza la Conferència "El món literari de Joana Raspall. Un itinerari per la seva obra". Tindrà lloc a l'Aula de Cultura de l'Ateneu Santfeliuenc aquest proper dimarts 17 de setembre a les 19:30 h.
Aquest proper dimarts 4 de desembre, a les 19:30 h., l'USLA i l'associació Fent Amics presentaran a l'Aula de Cultura de l'Ateneu Santfeliuenc el recital poètic "Colombia en la voz de sus mujeres poetas", un homenatge a una veintena de poetesses colombianes.
El proper dissabte 1 de desembre, de 10 a 13 h, tindrà
lloc a l’Aula de Cultura de l’Ateneu un taller d’expressió oral poètica.
Organitzat per l’USLA, aquest taller, impartit per Júlia Bel, ens aproparà a
diverses tècniques de recitat i declamació, a través de diversos
poemes.
El taller té un preu de 5 €, i les inscripcions es poden realitzar, de
17 a 21 h de dilluns a divendres, a la Secretaria de l’Ateneu.
Aquest passat dijous 14 de juny, l'USLA i la Xarxa de Barris, amb la col.laboració de la Tertúlia Literària de l'Ateneu i el grup de Dones amb Veu, i dins del cicle "Sant Feliu de Llobregat, la ciutat literària", van organitzar un Recital Poètic Popular a la Plaça de La Salut on les persones que es van apropar i les que ja estaven allà mateix a la concurreguda plaça van poder gaudir ben bé durant una hora i mitja d'un munt de poemes magnificament interpretats per persones pertanyents a diverses agrupacions literàries de la ciutat.
El recital es va dividir en dues parts: una primera on vàrem poder gaudir de poemes propis d'autors locals de Sant Feliu i una segona part on persones vinculades a la Tertúlia Literària de l'Ateneu i a Dones amb Veu vàren recitar poemes de poetes populars molt coneguts.
Tot seguit reproduïm parts del programa que ens va deixar aquesta magnífica jornada literària en ben mig de la Plaça de La Salut:
Primera parte:
Hoy, en nuestros pueblos y ciudades y también en Sant Feliu de Llobregat, muchas personas nos ofrecen su poesía fresca con las mismas constantes - actualizadas - que han estado presentes a lo largo de nuestra historia literaria. Personas como Sara Fernández, José Antonio Roldán, Antonio Carmona, José Martínez Giménez,...viven en La Salut, en Can Calders, en la Rambla y están consiguiendo con sus poemas ser un eslabón más en esta rica tradición de la poesía popular. Dos de ellos nos recitaron sus poemas: "Dime qué quieres de mí", " Habla", "Rocío y roca" y "Esperanza plateada".
Segunda parte:
Las huellas de la poesía popular a lo largo de la historia de nuestra literatura.
Poemas medievales: ·"Romance del Prisionero" y "Ondas del mar de Vigo".
Poemas del Renacimiento: "Quiero dormir y no puedo" y "¿Por qué me besó Perico?".
Poemas del Barroco: "¡Hola!, que me lleva la ola", "Que de noche le mataron" y "La más bella niña".
Poesía contemporánea de poetas como Antonio Machado ("Retrato", "Era un niño que soñaba", "El viaje" y "Caminante, son tus huellas"), Juan Ramón Jiménez ("Aquella tarde al decirle" y "Le he puesto una rosa fresca"), Miguel Hernández ("El niño yuntero", "Levántate jornalero", "Ante la vida, sereno" y "Rosario, dinamitera"), Federico García Lorca ("Canción del jinete" y "Muerte de Antoñito el Camborio"), Rafael Alberti ("El mar, la mar", "Si mi voz muriera en tierra" y "La Paloma") y Blas de Otero ("Campo de amor").
Como poema final "Galope" de Rafael Alberti, interpretado por muchos cantautores como Paco Ibáñez, ha sido siempre un canto a la libertad y a la justicia frente a las injusticias y abusos de poder.
Des de l'USLA organitzem aquests tipus de recitals, com aquest de La Salut o el que va tenir lloc recentment també a Falguera, amb el propòsit d'apropar i difondre la poesia popular als barris de Sant Feliu.
Cicle Sant Feliu de Llobregat, la ciutat literària RECITAL DE POESIA POPULAR L’USLA i la Xarxa de Barris, amb la col.laboració del Cercle
artístic-literari El Semillero Azul i de la Tertúlia Literària de l’Ateneu,
organitzen un recital poètic popular que tindrà lloc a la Plaça de la Salut aquest proper dijous 14 de juny, a les 19:30
hores.
El recital tindrà dues parts en que podrem gaudir en una
primera dels poemes d’autors locals com la Sara Fernández, l’Antonio Carmona, el José Antonio Roldán o el José Martínez Giménez i poetes vinculats al Semillero Azul. Tots ells recitaran poemes
propis.
Cicle: Sant Feliu de Llobregat, la ciutat literària Aquest passat dissabte 9 de juny, i dins del marc de les Festes de Primavera de la Xarxa del Barri de Falguera, vàrem poder gaudir del magnífic recital poètic amb el que ens van deleitar el grup de Dones amb Veu i els amics de la Tertúlia Literària de l'Ateneu, i que van ser acompanyats a la guitarra pel Víctor i presentant l'acte l'Israel.
Durant una mitja hora, vàrem poder escoltar poemes molt coneguts com l'Elionor de Martí i Pol o Romance Sonámbulo de García Lorca, però també poemes potser menys coneguts de Gioconda Belli o Gil de Viedma. L'acte va concloure, com ja és tradició en aquests tipus de trobades, cantant El Lobito Bueno de José Agustín Goytisolo en perfecte comunió entre els intèrprets i el públic assistent.
Tot seguit reproduïm un dels poemes magníficament interpretat pel grup de Dones amb Veu i que va agradar molt als oients que hi erem presents.
Gioconda Belli POESÍA
Managua, Nicaragua (1948)
DE NOCHE, LA ESPOSA ACLARA
No.
No tengo las piernas de la Cindy Crawford.
No me he pasado la vida en pasarelas,
desfi les de modas, tostada bajo las luces de los fotógrafos.
Mis piernas son anchas ya llegando a la cadera,
y a pesar de mis múltiples intentos
por ponerme trajes aeróbicos y tirarme en el suelo a sudar,
no logro que pierdan esa tendencia a ensancharse
como pilares que necesitaran jugoso sustento.
No.
No tengo la cintura de la Cindy Crawford
Ni ese vientre perfecto, liso y ligeramente cóncavo,
con el ombligo deslumbrante en el centro.
Alguna vez lo tuve. Alguna vez presumí de esa región de mi anatomía.
Fue antes de que naciera Camilo,
antes de que él decidiera apresurarse a nacer
y decidiera entrar al mundo de pie;
antes de que la cesárea
me dejara cicatriz.
No.
No tengo los brazos de la Cindy Crawford
Tostados, torneados, cada músculo fortalecido con el ejercicio indicado,
las pesas delicadamente balanceadas.
Mis brazos delgados no han desarrollado más musculatura
que la necesaria para marcar estas teclas,
cargar a mis hijos, cepillarme el pelo,
gesticular discutiendo sobre el futuro,
abrazar a los amigos.
No.
No tengo los pechos de la Cindy Crawford,
anchos, redondos, copa B o C.
Los míos nunca han sido muy lucidores en los escotes,
aún cuando mi madre me asegurara
—madre al fi n— Cuadernos del Ateneo 149
que los pechos, así separados, eran los pechos griegos
de la Venus de Milo.
Ah! Y la cara, la cara de la Cindy Crawford, ni se diga.
Ese lunar en la comisura de la boca,
las facciones tan en orden, los ojos grandes,
el arco de las cejas, la nariz delicada.
Mi cara, por la costumbre, ha terminado por gustarme:
los ojos de elefante, la nariz con sus ventanas de par en par,
la boca respetable, después de todo sensual.
Se salva el conjunto con la ayuda del pelo.
En este departamento sí puedo aventajar a la Cindy Crawford.
No sé si esto pueda servirte de consuelo.
Por último y como la más pesada evidencia,
no tengo el trasero de la Cindy Crawford:
pequeño, redondo, cada mitad exquisitamente delineada.
El mío es tenazmente grande, ancho,
ánfora o tinaja usted escoja.
No hay manera de ocultarlo
y lo más que puedo es no tenerle vergüenza,
sacarle provecho para leer cómodamente sentada
o ser escritora.
Pero decime:
¿Cuántas veces has tenido a la Cindy Crawford
a tus pies?
¿Cuántas veces te ha ofrecido, como yo, ternura en la mañana,
besos en la nuca mientras dormís,
cosquillas, risas, el sorbete en la cama,
un poema de pronto, la idea para una aventura,
las premoniciones?
¿Qué experiencias te podría contar la Cindy Crawford
que, remotamente, pudieran compararse con las mías,
qué revoluciones, conspiraciones, hechos históricos,
tiene ella en su haber?
Modestia aparte, ¿será su cuerpo tan perfecto
capaz de los desaforos del mío,
brioso, gentil, conocedor de noches sin mañana,
de mañana sin noche,
sabio explorador de todos los rincones de tu geografía?
Pensalo bien. Evalúa lo que te ofrezco
Cerrá esa revista
Y vení a la cama.
Cicle: Sant Feliu de Llobregat, la ciutat literària
Demà dissabte 9 de juny, a les 19 hores a la Plaça Rafael Alberti, L'USLA, la Tertúlia Literària de l'Ateneu i la Xarxa de Barris, en col.laboració amb Dones amb Veu, organitzen un Recital de Poesia en el marc de les Festes de Primavera de la Xarxa del Barri de Falguera.
Els que us apropeu a la plaça tindreu l'ocassió de gaudir de poemes d'autors com Miquel Martí i Pol, Agustí Vilar, Gioconda Belli, Jaime Gil de Biedma, Rafael Alberti i Federico García Lorca, entre d'altres.
Us esperem!
Manuscrit original de les primeres estrofes del poema de Federico García Lorca "Romance Sonámbulo"
21 de març 2012
SANT FELIU DE LLOBREGAT:LA CIUTAT LITERÀRIA
Coneguem l’Agustí Vilar Un repàs per la trajectòria vital i literària de l’escriptor santfeliuenc Agustí Vilar Dijous 22 de març de 2011 19.30 h · Torre del Roser Sant Feliu de Llobregat
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG){kind=link}