EUROVEGAS: LAS VEGAS, EL CAMÍ CAP A L'EXTINCIÓ DELS DRETS LABORALS

Tot seguit reproduïm dos articles, Las Vegas: el camí cap a l'extinció dels drets laborals i La croada d'Adelson contra les treballadores organitzades, ambdós publicats al suplement "Salvem el Delta del Llobregat - Aturem Eurovegas" d'aquest passat mes de Juliol, que ens permetrà fer-nos una idea de com Sheldon Adelson entén les relacions laborals dins de les seves empreses, model que pretendria instaurar al complexe hoteler i de joc d'Eurovegas.

UN MODEL BASAT EN LA PREPONDERÀNCIA DELS INTERESSOS EMPRESARIALS

Las Vegas: el camí cap a l’extinció dels drets laborals

// Iban Ek i Aina Gallego

Durant els anys 60 i 70, als Estats Units, la major part dels llocs de treball eren al sector industrial i estaven lligats a sindicats, que eren forts i donaven seguretat a les persones treballadores mitjançant assegurances de salut, condicions laborals, drets adquirits, vacances i defensa legal. Ser una persona sindicada volia dir ser respectada al teu lloc de treball. Per exemple, les feines a la industria càrnia eren molt ben valorades perquè gaudien d’unes condicions de treball molt bones. Actualment, però, és una de les ocupacions més perilloses i precàries. I ha anat succeint el mateix a tots els àmbits laborals, especialment al sector dels serveis. La prioritat és reduir costos laborals i acabar amb els drets dels sindicats.

Jason Wallet, coordinador del Mission Cultural Center de San Francisco, ens parla d’aquest canvi: “Ha baixat enormement la quantitat de feines sindicades i, en conseqüència, ha augmentat la precarietat laboral. Només els sectors de l’educació, la salut i alguns altres com els ports de mercaderies han mantingut una aposta sindical per defensar els seus drets. Avui dia, només un 15% de la població activa té aquesta seguretat laboral; què passa amb l’altre 85%?”.

Als anys 70, Las Vegas era gairebé l’únic lloc on hi havia casinos i les persones que hi treballaven tenien bones condicions laborals. Posteriorment, va emergir una altra ciutat amb el mateix model, Atlantic City, i després, les reserves indígenes van començar a poder crear casinos; això va trencar el monopoli. Las Vegas va canviar de model laboral. “La feina, en aquests llocs, significa no tenir cobertura mèdica ni un horari fix ni unes hores garantides a la setmana ni un salari mínim establert. Et truquen el mateix dia per dir-te si tindràs feina. Això fa que no puguis organitzar-te els horaris ni buscar una altra feina per complementar el sou i requereix una disponibilitat permanent, ja que, si un dia rebutges la feina que t’ofereixen, potser no et tornen a trucar mai mes. La majoria dels treballadors són de la comunitat Llatina”, continua explicant. Quan li preguntem sobre la quantitat de feina que hi ha a Las Vegas, on sempre es veuen anuncis de 10.000 nous llocs de treball només en aquesta àrea, ens diu: “Mai arriben a ser el nombre de llocs anunciats. Els que hi ha són sota les condicions que estem parlant. Suposo que, a Europa, ara, arran de l’atur creixent, les persones estan disposades a acceptar qualsevol feina, però, realment, algú considera aquesta mena d’esclavitud moderna i de precarietat com una ocupació? Jo no ho crec. Als EUA, ja comença a ser normal; espero que no us passi a Europa, seria un retrocés massa gran del qual crec que no us tornaríeu a recuperar. Aquests projectes no són contractes de cinc anys, són models que perduren per dècades. El retrocés en lleis, drets i serveis laborals és molt profund i és difícil tornar al punt de partida”.

Jason Wallet també parla sobre el paper de la construcció en aquest negoci i la consegüent creació de bombolles immobiliàries. “El negoci immobiliari es bàsic en aquest mercat. La construcció també era un sector ben considerat i sindicat. Ara mateix, és una de les pitjors feines que hi ha en aquest país, on els riscos laborals i la precarietat estan a l’ordre del dia; però els promotors han fet molts diners a Las Vegas. Ara mateix, a la construcció, ningú no és contractat legalment a través d’una empresa constructora, tot funciona mitjançant empreses de contractació temporal. Amb aquest tipus d’empreses, ja et pots oblidar del 90% dels teus drets laborals, sigui el sector que sigui, restauració, construcció o qualsevol altre. Han estat creades i dedicades a impulsar la precarietat”.

La competència, les llibertats fiscals i el model Las Vegas han anat perjudicant els treballadors i les treballadores i la qualitat i les condicions laborals cada vegada són més dolentes. El model està arribant a un punt de saturació que fa que Las Vegas ja no sigui un model rendible sinó tot el contrari, un model que hipoteca el territori on s’ha ubicat i que destrossa allò que coneixem com a estat del benestar.

MOVIMENT SINDICAL

A Las Vegas, han sorgit diverses iniciatives sindicals molt potents. La Culinary Union Local 226 és un dels sindicats històrics. Donen suport a tota la gent empleada en l’àmbit de la restauració dins els casinos de Las Vegas, però també fan tasques de lluita i denúncia. A la seva web (www.culinaryunion226.org), hi enumeren casinos on recomanen no treballar arran del nombre de denúncies rebudes i també porten negociacions directament amb l’empresariat i mitjançant l’Estat. El sindicat relata: “Station Casinos és l’ocupador privat més gran de Las Vegas. Opera a divuit casinos –entre ells, deu grans hotelcasino– i és l’ocupador privat més gran del tercer sector a l’àrea metropolitana. Entre 2008 i 2010, va acomiadar 2.800 treballadors per estalviar diners, mentre la majoria dels executius mantenien els seus llocs de treball. L’empresa és propietat majoritària de Deutsche Bank i dos germans multimilionaris, Frank i Lorenzo Fertitta, lligats a Wall Street i rabiosament antisindicals. Al voltant de la meitat de la força laboral dels Station Casinos, aproximadament 12.000 persones, treballa en el nostre sector, però l’empresa mai no ha permès als seus treballadors un procés just per decidir si un sindicat els pot representar davant de les demandes”.

                            Station Casinos va acomiadar 2.800 treballadors entre 2008 i 2010

A Las Vegas, hi ha un sector estatal dedicat a la denúncia de l’explotació o de l’incompliment de contracte. Existeix un centre, anomenat Labour Boards Office, dedicat a les persones que fan feines d’un dia; un senador, Harry Reid, destinat exclusivament a aquest tipus de tasques, i fins i tot un Comissionat del Jornaler. La presència d’aquestes institucions ens porta a pensar que l’Estat de Nevada ha vist la necessitat de regular una situació que se li ha escapat de les mans ja que té menys poder que Adelson a l’hora de regular les condicions. La qüestió és fins a quin punt, ara mateix, mana més l’empresariat que els càrrecs polítics.

Hi ha elements comuns entre Las Vegas i el projecte EuroVegas: es tracta d’un model de desenvolupament basat en la preponderància dels interessos empresarials sobre els de les persones treballadores, la precarietat i les bombolles immobiliàries. Un sí a EuroVegas és entrar en una situació d’alt risc i pràcticament sense retorn. Lluny de ser una solució per sortir de la crisi, vol dir entrar en crisi permanent. //

EL MAGNAT CONSIDERA ELS SINDICATS COM UNA DE LES ‘PRINCIPALS AMENACES DE LA SOCIETAT’

La croada d’Adelson contra les treballadores organitzades

// I.S. i A.G.

Sheldon Adelson és un furibund opositor als sindicats. L’any 2008, va declarar al Washington Street Journal que “les dues amenaces principals de la societat” són l’islamisme radical i les mesures que faciliten la creació de sindicats. Les polítiques d’empresa dels seus casinos són un reflex d’aquesta creença. Històricament, els llocs de treball als casinos de Las Vegas eren prestigiosos i ben remunerats i molts treballadors i treballadores estaven sindicades. La principal organització de Las Vegas, la Culinary Workers Union Local 226, encara agrupa 60.000 persones. Adelson va comprar el casino Sands l’any 1988 i, des d’aleshores, ha lluitat amb tots els seus recursos per acabar amb els sindicats. Actualment, ni una sola de les 40.000 persones que treballen als seus casinos dels EUA i l’Àsia n’és membre.

Durant els anys 90, va pressionar càrrecs polítics republicans de Nevada perquè fessin més difícil i costosa l’afiliació sindical. L’any 1999, va tancar el Sands, on gran part de la plantilla estava afiliada, i va obrir el Venetia. A Las Vegas, era tradició que el personal treballador d’un casino que tancava fos tornat a contractar pel nou casino, però Adelson s’hi va negar rotundament. El Venetia havia de ser un casino lliure de sindicats. La Culinary Union va organitzar concentracions davant el nou hotel per demanar la contractació de l’antiga plantilla. En lloc de negociar, Adelson va intentar fer arrestar les persones manifestants per ocupar l’espai públic, primer demanant-ho a la policia sense èxit i, després, als guardes de seguretat privada del casino. La demanda judicial per ocupar la vorera va arribar fins a la Cort Suprema dels EUA. De fet, la pressió legal és una de les seves armes preferides. Només al comptat de Clark, ha interposat 150 demandes en deu anys (algunes als seus propis fills). Adelson sovint ha demandat els sindicats amb acusacions infundades, com el fet que la gent participant assisteix a les manifestacions sota coerció i que els sindicalistes suplanten identitats de membres del govern. Tot i perdre la majoria de casos, en un país on els serveis legals són extremadament cars, l’estratègia aconsegueix desgastar econòmicament les organitzacions amb recursos econòmics i humans molt més limitats que els seus. La seva actuació en relació als sindicats està tan mancada d’escrúpols que, segons la revista cultural Rolling Stone, demostra que Adelson és “boig, malvat i un perill per la República”.

Tot i l’oposició frontal del magnat, hi ha hagut diverses lluites laborals reeixides als seus casinos durant els darrers anys. El 2011, 130 guardes de seguretat d’un casino propietat d’Adelson a Bethlehem, Pennsilvània, van formar el sindicat Local 777. Els guardes, que guanyen tretze dòlars l’hora (uns deu euros) i tenen pocs beneficis (als EUA, el personal s’ha de pagar assegurances privades de salut), pretenen negociar millores en les condicions laborals. El juny de 2012, la Comissió Nacional de Relacions Laborals va obligar l’empresa a negociar amb el nou sindicat. El magnat continua negant-s’hi i ha anunciat que seguirà lluitant a les corts.

Adelson és l’empresari que ha fet més donacions a campanyes polítiques de la història dels EUA. Fins al juliol de 2012, ja ha donat 36 milions de dòlars a candidats del partit republicà i diu que està disposat a fer donacions il·limitades i, si cal, arribar als 100 milions de dòlars. Les donacions d’aquesta magnitud eren il·legals fins que, l’any 2010, el Tribunal Suprem va pronunciar la sentencia Citizens United versus FEC, que permet fer donacions il·limitades. Si el partit republicà guanya les eleccions del novembre de 2012, sol·licitarà que els candidats a qui dóna suport li retornin la inversió en forma d’influència sobre les polítiques. Els mitjans de comunicació dels EUA assenyalen que els objectius concrets d’Adelson són aconseguir que la propera administració tanqui la investigació sobre corrupció que afecta els seus casinos de Macau (la Xina), que s’oposi a la creació d’un Estat palestí, que no pugi les taxes sobre els beneficis d’empreses americanes obtinguts a l’estranger i que redueixi encara més el poder dels sindicats als EUA. //