El Sento Masià (artista pluridisciplinar, nascut a Alcoi i vei de Molins de Rei, amic de l'Ovidi) rememora els temps d'infantesa i joventut a l'Alcoi de la postguerra i els anys 50's.
Amb aquest magnífic text donem per finalitzats els actes de la setmana dedicada al nostre, estimat, amic, l'Ovidi Montllor.
Convençuts de que el text serà del vostre gust us animem a que el llegiu i seguiu participant dels actes que des de la USLA organitzem!
Una abraçada.
A l'Alcoi de la postguerra no hi havia molts
cotxes al carrer. Els brossers anaven amb carro. Hi havia un sol
milionari (Leopoldo Gadea) del que deien les males llengües, que havia
amassat un milió de pessetes amb el negoci d’un quiosc a la plaça
d’Espanya. Quan passava un avió sortíem al carrer els xicons,
meravellats per aquell atrevit repte a la gravetat. Els grans es
sobresaltaven pel record dels recents bombardejos de la guerra, no ho
rebien tan meravellats com la canalla. Els recordava els avions
feixistes quan entraven per la Foia d’Alcoi a bombardejar la ciutat
industrial.
El tiet tancat a la presó
d’Alacant per roig. Cada cap de setmana, tia i cosines l’hi portaven
queviures i tabac i ho vivíem amb una certa anormal normalitat. Les
converses dels grans sobre els desastres de la guerra, la sirena que
avisava del bombardeig era la mateixa que feien servir després per
avisar de l’hora d’entrada dels obrers. Recordant els morts, un
familiar, un veí... Aquelles converses impactaven el “disc dur” dels
infants, fins al punt de treure-mos el son, despertam-mos a mitjanit
sobresaltats per si tornaven les bombes. Bombes que mai havíem vist,
però que per lo que sentíem eren enormes. No deixaven lloc on amagar-se.
L’Ovidi
i jo no havíem complert els catorze, però buscàvem feina d’aprenents
(abans dels catorze era il.legal) però algú feia la vista grossa. Fórem
aprenents; de fontaner, de paleta, de cambrer, de carnisser... i me’n
deixe alguns. Volíem ajudar a casa, doncs era època de penúries.
En
la llanderia on treballàvem anàvem descobrint la sexualitat. No sabíem
lo que era una palla, quan aparegué un noi, una mica més gran, que es
proposà davant de la nostra curiositat, omplir-ne un pot. Com que no hi
havia tele ni Facebook, tan podíem fer-la a mà, com quedar-se absorts
veien com es cruspia una aranya una mosca sense ales.
El refugi del Terrer i els soterranis de l’Institut, havien servit de presó per als vençuts.
Pels grafits de les parets no ens costava imaginar-nos les barbaritats que veurien aquelles parets.
Els
telers d’Alcoi no paraven. Les jornades eren en torns de dotze hores.
Aquell soroll de telers constant, mentre nosaltres rodejàvem, en to
burleta, a Teresa la Loca, de la que contaven, que s’havia tornat boja
del bombardeig. Toni el Bovo, Camilo Xona... eren personatges que
donaven peu a comentaris sobre les seves extravagàncies.
Mira Ovidi, un cotxe de fill de puta! Si, era un magnífic esportiu aparcat al carrer.
Amb l’edat que teníem i amb la gana que patia el poble –cap dubte– sols un fill de puta podia comprar-se un cotxe com aquell.
Calçàvem
espardenyes i es treballava de dilluns a dissabte, inclòs. Els
diumenges tocava sabata i un vestit de tèxtil triturat “made in Alcoi” i
a passejar a la plaça o donar la volta als ponts que van serpentejant
el riu Barxell, afluent del Serpis, buscant la mar de Gandia.
Els
telers d’Alcoi no paraven; telers a mà, enviant la llançadora a dreta i
esquerra. Després vingueren els telers automàtics, els jakars que feien
teles a dues cares. Les fàbriques eren al fons dels barrancs, a vora
riu, per aprofitar la força hidràulica. El riu canviava de color pels
vestits dels tints, ara era blau o roig segons el color que tintaren les
teles.
Esclatà la guerra de Vietnam. Lo que
provocà un estrepitós augment de la producció tèxtil –sobretot mantes de
“triturat” per a l’exèrcit–. Es triturava tot; draps vells, espardenyes
amb en cànem enganxat... i com d’aquesta mescla no en sortia fibra,
l’hi afegien oli de màquina per cohesionar la pasta i treure fibra. Les
peces de vestir i mantes manufacturades amb aquesta filatura, no
abandonaven mai l’olor a petroli que s’estenia també per tota la ciutat.
Els obrers lluïen el vestit dels diumenges d’aquesta tela empudegada.
Els amos o patrons utilitzaven vestits de tela d’estam de Terrassa i
Sabadell.
L’Ovidi i jo apreníem sulfatin-na, que eren unes màquines que torçaven el fil per a els telers.
L’ofici
consistia en lligar o pegar els fils que es trencaven, en un temps
límit, mentre la màquina es desplaçava avant i enrere.
Quan
els alcoians volien passar ràpidament a “millor vida” ho tenien fàcil,
es deixaven caure per algun dels nombrosos ponts que bordegen la ciutat
saltant els barrancs. Nosaltres i amb joguera contàvem les marques que
feien sobre la barana allí on havia saltat el suïcida. “Ovidi quantes en
portes en eixa banda? –déu i tu?”. Curiosa curiositat infantil.
En
les escoles nacionals de Ribera i la de la plaça de dins, ja no
quedaven mestres lliberals o republicans, havien fugit a França o a
Mèxic o... la repressió franquista els havia exiliat o liquidat.
Nosaltres rebíem l’educació en “castellano” en la enciclopèdia (ed.
Bruño) la gimnàstica (obligatòria) era de caràcter militar impartida per
un maestro falangista “a cobrir-se, ar!”
L’Ovidi
es disfressava feia ganyots i postures teatrals davant del mirall. Jo
pintava el primer quadret tamany postal emocionant-me creient-me Miguel
Àngel.
Sento Masià
Molins de Rei, febrer del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada