CATALUNYA EN TRANSICIÓ. Materials i lectures per a la reflexió.

Una vegada inaugurada l'exposició "Catalunya en Transició" estem en condicions de començar a preparar la visita que ens farà C. Martínez per parlar sobre aquest fenomen tant controvertit. Com a complement a la seva conferència, que porta per títol "De la Transició admirada a la Transició contestada", us proposem avui re-visitar un article d'opinió d'un dels nostres col·laboradors publicat al Fet a Santfeliu (els llunyans dies del setembre del 2013) on s'oferien noves i crítiques visions d'aquest procés transitori sota el curiòs títol de "Heu viscut per sobre de les nostres llibertats (o elogi de l'actuació ciutadana)"

Us animem a la seva lectura i us recomanem fervorosament que visiteu la plana del Fet a Santfeliu (http://www.fetasantfeliu.cat/) per estar informats sobre la realitat santfeliuenca.

"Heu viscut per sobre de les nostres llibertats (o elogi de l'actuació ciutadana)"

Per Jordi de Amorós

Com si jo fos un endeví de tercera divisió escrivia al meu article sobre Kaligràfics que el pas soterrat, a més de ser un dels elements urbans santfeliuencs més utilitzat, era també un dels més odiats i una “arma arrojadiza” usada pels polítics locals contra els diferents governs municipals. Dos dies més tard, l’antic alcalde J. A. Vázquez, reclamava en un tuit sorneguer la data de retirada de les tanques del citat pas una vegada que l’actual alcalde ja havia penjat fotos al seu blog; cistella de tres pel cronista amb dots per endevinar el futur immediat i insubstancial!

Uff.... la veritat és que encertar aquest tipus de coses no és gaire difícil. Com aquest tenim exemples per donar i vendre que diria aquell. Els darrers quaranta anys (més o menys entre el 68 i avui dia) hem patit, els ciutadans de l’estat espanyol, un procés històric que, segons les “fonts oficials”, ens ha portat de la dictadura a una democràcia exemplar a través d’una transició modèlica. Però sembla que la cosa no ha estat tan perfecta. Darrerament tot un seguit de productes literaris semblen anunciar-nos que no només el camí està ple d’imperfeccions, si no que el procés hauria forçat un camí “limitat” pel que respecta a les llibertats col•lectives i individuals. I és aquí on els “nostres” polítics haurien perdut el nord i haurien col•laborat en un procés “diabòlic”...i de aquellos polvos vienen estos lodos. No li dedicaré cap línia a recordar l’historial delictiu de la casta política espanyola ni el seu “pocavergonyisme” en delectar-se en el fangós joc electoral del “doncs, tu més” .

Amb la sana i democràtica idea d’aportar elements per una revisió crítica del nostre passat més recent goso posar a sobre de la taula, de manera desordenada, alguns d’aquests artefactes literaris per si algun ciutadà està interessat en sondejar aquesta via d’opinió.

En primer lloc cal parlar tant el Pepe Ribas com el Pau Malvido; els dos han explicat el complicat procés de transició des d’una perspectiva personal i en primera persona. El primer, a l’extens treball Los 70’s a destajo. Ajoblanco y Libertad, recupera les històries d’una de les publicacions més importants dels 70’s (Ajoblanco) i descriu el panorama polític i cultural de la transició per esgrimir la tesi que tot el procés (eliminació de les formes franquistes, accés a una llibertat complerta) es va pervertir des de les castes polítiques (antigues i noves) per arribar a una pseudodemocràcia limitada (“un franquisme de partit” a especificat en entrevistes posteriors). El segon, amb un discurs i un llenguatge més desenfadat però compartint la mateixa tesi, ànsies de llibertat retallades per formes “noves” i “porugues”d’un futur immediat rupturista i (pseudo)revolucionari, narra tota la moguda “underground” a Nosotros los malditos.

Sobre les singularitats que tot el procés implicà son molt interessants les aportacions que diferents treballs aporten sobre ordres temàtics variats (violència política, alternatives a la proposta de la transició i la cultura com eina de destrucció de la dissensió).

Sobre la violència política i el seu paper reaccionari al llarg de la transició ens parla Mariano Sánchez Soler a La transición sangrienta: una historia violenta del proceso democrático en España 1975-1983. Al llarg d’un molt documentat i extens treball, el prolífic Sánchez Soler exposa la llarga llista de casos que demostren que tot el procés de demolició de l’edifici franquisme va ser una empresa controlada des del poder “vell-nou” amb una important presència de l’ús de la violència política que modulà i retallà qualsevol intent de via alternativa a la capitalista – autoritària.

Precisament sobre la possibilitat de la presència de vies diferents, crítiques amb els models “democràtics occidentals”, i la seva desaparició/desmuntatge/desactivació ens parla el llibre de Joan Zambrana La Alternativa libertaria: Catalunya 1976-1979. Concretament se centra en el procés de com la possibilitat real d’una l’alternativa llibertària a la dècada dels 70’s (amb demostracions de força massiva com el Míting de Montjuic o les Jornades Anarquistes de Barcelona) i amb la possibilitat de la reconstitució de la CNT com element de mobilització obrera massiva van topar amb un sindicalisme “vertical” i “triomfant”, que rebutjava les formes

assembleàries per apostar per un format on la pressa de decisions quedava allunyada de la base obrera) i una acció política limitadora i limitada fruit dels coneguts pactes de la Moncloa.

Per finalitzar aquest bloc parlem de la mirada crítica que varis autors fan sobre la cultura espanyola al llarg dels darrers anys a l’obra col•lectiva CT o la Cultura de la Transición. Segons l’opinió d’aquests autors el paradigma de la cultura espanyola resultat del procés transicional es caracteritza per constituir un artefacte vertical (ordenada des de les cúpules de poder i transmesa cap als consumidors de base a través d’uns productors – artistes “subvencionats pel poder”), submisa a la veu del seu amo i que en cap moment no es caracteritzarà com problemàtica (l’element crític ha estat repudiat per reforçar el seu caràcter cohesionador i homogeneïtzador).

Si encara queda algun lector atent a aquest pamflet cal avisar-lo de que estem a punt de finalitzar, però ho farem a l’ombra de l’esguard que de la Barcelona dels anys 80’s fa un dels grans: Francisco González Ledesma. L’autor de Crónica sentimental en rojo ens ofereix al llarg de tot un seguit d’obres una mirada “crítica” de la ciutat de Barcelona a través de la mirada del seu alter ego; l’inspector Méndez. Aquest peculiar inspector ens mostra una ciutat canviant que ha perdut la seva personalitat enfront d’una modernitat falsa i interessada (en benefici de quatre) que ha provocat una “retallada” en les llibertats i, el que és pitjor, en la felicitat de la gent corrent que viu a barris populars com el “Xino” o el Poble Sec (i les classes populars en general).

Aquesta ha estat una breu mostra de les mirades crítiques sobre aquest procés “central” a les nostres vides. Però si no en teniu-ho prou amb el mantra repetit fins a l’extenuació de que Espanya ha gaudit d’una transició modèlica darrerament s’ha posat de moda (i a Sant Feliu també) allò de que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i zas!!! retallada als pocs aspectes de millora col•lectiva observada al llarg dels darrers anys. Hem avançat poc i el poc que hem avançat ens ho volen arrabassar i és aquí on el treball fet al llarg de la tan cacarejada transició ha fet efecte: la desactivació de l’acció ciutadana de base. Polítics, sindicats, institucions, mitjans de comunicació i demés grups d’opinió han castrat l’empenta ciutadana i s’han beneficiat i lucrat; no, no ens enganyeu més, heu viscut per sobre de les nostres llibertats!

Ostres, després d’aquest panorama apocalíptic el sofert lector estarà dubtant entre fugir del país o fer-se eremita. Calma, molts dels ciutadans de Sant Feliu tenen la solució a aquesta disbauxa. Un exemple senzill però aclaridor, aquest estiu i convocats per l’Escola d’Estiu membres de diferents associacions vinculades a la cultura tradicional (o a la cultura en general) van demostrar tenir i compartir un projecte de ciutadania molt més progressista, cohesionador i integrador que tota aquesta patuleia de polítics professionals. Aquí està la clau, hem de tornar (o anar, com ho creieu convenient) cap un model de participació ciutadana massiva en tots i cadascun dels aspectes que ens afecten; des de un posicionament d’afinitat, des del compromís (personal i col•lectiu) fins a la creació de models de socialització superadors de les formes mercantils imposades i de marcat caràcter restrictiu i exclusivista.

La vida és una cosa molt important per deixar-ho tot en mans dels gestors professionals.

Actuem, ara, ja!